Carta d'un terapeuta al seu client/clienta

Aclariment inicial

Des que vaig publicar el darrer post, algú em va suggerir que pot ser fóra interessant fer la torna: com veig jo a les persones que vénen ací? I no veig motiu per no fer-ho, millor, no trobe una excusa digna per no afrontar un exercici exhibicionista i arriscat a parts iguals. Així que hauré de posar la vergonya i la pusilanimitat (que no la prudència) en una ampolleta de vidre, fins a que acabe d'escriure. Per comoditat de lectura, variaré el gènere de la persona destinatària, en compte d'usar els dos cada vegada, sense cap altra implicació.

L'inici
Quan vingueres la primera vegada, estava expectant, curiós. Només haviem parlat una estona per telèfon, i per la teua veu, per la teua presentació, tractava d'intuir alguna cosa sobre tu. Arribares i vaig tractar d'obrir tots els meus sentits: qui eres? com eres? què diu la teua veu? què diu el teu aspecte? com són els teus gestos? quina visió tens de la vida, i del tema a tractar?... sempre m'ha impressionat la capacitat de Carl Rogers, el qual, segons es diu, era capaç de conèixer la naturalesa del problema del client en els cinc primers minuts de visita.
Més que arribar a una paraula concreta, a un gest desxifrable amb taules diagnòstiques, tractava de vore't, de comprendre la teua vida tal com se'm presentava davant meu.
També em vaig adonar que m'examinaves: no em resulta còmode, però entenc que és el deure de qui contracta qualsevol servei, i més un com aquest.
Així que allí estàvem: parlant de com és la teràpia, i de com eren els teus problemes, i al mateix temps, establint una dansa d'aproximació /allunyament en múltiples i complexos nivells preconscients.

Com digué encertadament John Lennon, "la vida és allò que ens passa mentre pensem en fer una altra cosa". D'això també anirà la teràpia: de fer-nos més conscients del "allò que ens passa...".


Treballant junts
Cada dia que ens veiem, abans de que vingues, faig una ullada a les meues notes de sessions passades, això m'ajuda a vore el teu procés amb perspectiva.
T'atenc i em capbusse en tu: per moments em deixe portar per la teua experiència, m'alegren les teues victòries, m'entristeixen els teus pesars i m'inquieten els teus desafiaments vitals. Però isc de tu per tornar a mi, i per buscar l'esglaó adequat a la teua passa en eixe moment, el que permeta a la teua consciència desplegar-se reconeguent els obstacles. Vaig i vinc, vaig i vinc...

Jo també forme part de la relació terapèutica. Fa uns anys, es va intentar un model informàtic que donava respostes prou afinades a un consultant. Va ser un fracàs: el creiximent com a persones necessita de l'intercanvi amb el món real, amb les persones reals. Hi ha una part de la nostra essència que no és individual, sino col.lectiva, un poc com els insectes socials, abelles, formigues, etc.
Així, jo estaré en la relació tan honestament com puga, excepte per l'aspecte de recolzar-me en tu per a tindre gratificació emocional o d'altre tipus, com sí que seria legítim en altres modalitats de relació entre iguals.
El meu interés en tu és sincer: els diners implicats en la nostra relació són el que a mí em permet atendre't descarregat de preocupacions externes, i el que a tu et permet deixar-te ajudar sense el neguit d'haver de cuidar de mí. I per les dues, un recordatori de la naturalesa de la nostra relació, diferent de la dels amics, de la de mestra/alumna, de la de confessor/fidel, de la dels amants, de la de pare, mare, filla, nét... Per suposat que no és qualsevol relació comercial. És una relació qualitativament diferent d'altres. És una relació en la que l'autorrevelació esdevé un aspecte clau. Per això, m'esforçaré en ser autèntic davant de tu. Si hi han en mí emocions "negatives", ho elaboraré amb tu de la forma més constructiva possible.
Desxifrar les particularitats, els límits i els potencials d'aquesta relació serà una de les nostres tasques. Perquè? perquè això et donarà les claus per a comprendre millor el teu ser-en-relació, o ser-en-el-món, cosa que, lluny de ser una cabòria filosòfica estèril, resulta molt pràctica per a viure cabalment.

En el potencial de la relació cap que creem entre els dos una bombolla de descompressió, en la qual ténen cabuda conductes poc probables en el aspre i condemnatori món exterior: calmar l'atenció fins a que arribe a captar els minúsculs canvis d'una emoció; experimentar moviments inhabituals; explorar la realitat des del punt de vista d'un somni, o d'altra persona... Per a mí és gratificant vore com et vas atrevint a expandir els teus límits, celebre i admire el teu coratge.

I quan no és així, comprenc els teus motius conservadors, els comprenc perquè jo també els visc, amb els meus propis límits. Sempre hi ha una frontera, malament si no fóra així.
I sé que simplement estar ací amb mí, exposada a observar la teua pròpia reticència, és també un acte valent i profitós, un estat correcte del teu procés: no hauries de fer altra cosa, no és una posició inadequada, mentre no es renúncie al creiximent.
M'alegre d'estar en la sessió amb tu, compartint la teua tasca de manejar la pròpia vida. Com tu, estic segur de que junts vencerem!!!




Conclusió

Me n'adone que escriure sobre la pròpia experiència com a terapeuta és també una forma d'autoteràpia, d'explorar més detingudament els continguts i la direcció de la meua ment i la meua activitat. Amb l'alicient d'escriure no només per a mí, sinó per a altres, que m'obliga a ordrenar i exposar amb major claritat el que visc. Abans de començar, em feia por mostrar-me inadequadament, decebre. Sabia conscientment que era difícil que em mostrara diferent a com em mostre a la teràpia, però se'm despertaven vells temors. Afortunadament he pogut deixar eixos vells temors a l'ampolleta, i posar-me al davant de mí mateix. I m'ha servit, en definitiva, per conquerir un espai més per a "ser", en la meua vida, i confie que també en la teua, lector!

Carta d'un client al seu terapeuta

Una explicació

A risc de resultar xocant, pense que escriure sobre les inquietuds, les frustracions i esperances que imagine "a l'altra part de l'espill" pot ser un exercici saludable i aclaridor per a les dues parts. És, realment, una aplicació escrita de la coneguda tècnica gestàltica del "hot seat", les cadires calentes, en la qual, la persona que pretén explorar la seua realitat (client o pacient) posa una instància no-jo en una cadira (per exemple, un parent, un mal de cap, un tic nerviós, una obsessió, un fragment d'un somni) i dialoga amb ella.

L'objectiu és botar la barrera de la pròpia identitat, per accedir a experiències, coneiximents i punts de vista enriquidors. La pressuposició d'aquest treball és que tenim accés a molta més informació del que la nostra rutina mental ens permet imaginar.
Un altre propòsit d'aquest exercici és vore'ns reflexats en la fantasia d'un altre: el contrast entre com crec que em veuen els altres, i com m'expliquen els altres que em veuen a mí, pot ser sorprenent, i espantar d'una manotada un fum d'idees deformants i punitives.
I, en fi, si puc escriure açò és perquè jo també he sigut ( i seguisc sent) un pacient d'altres, i un constant aprenent, amb curiositat i humiltat.


Benvolgut terapeuta...
"M'ha costat molt posar-me en contacte amb tú. De fet, si no fóra perquè els símptomes no em deixaven fer una vida normal, no t'haguera cridat mai. Em mina l'autoestima no tindre l'autodomini suficient per a deixar de fer el que faig, m'avergonyeix ser vençut per una força incontrolada en mí. Si almenys poguera aparentar normalitat davant els altres, potser tot estaria bé.
Després, no sé qui eres en realitat. Ara que t'he conegut, sembles una persona afable i comprensiva. Inclús sembles capaç. Però és que tú no em conèixes, la naturalesa del meu sofriment no és com la de les altres persones: jo sóc especialment malformat, especialment culpós, especialment, un cas perdut.
Em fa por que, o bé no sigues capaç d'ajudar-me, o bé, el meu mal siga incurable. Em fa por enfrontar aquest diagnòstic final. Em fa por confiar-me i que em deixes caure. Em fa por que sigues un més dels que s'han acostat a mí, per a, al final, acusar-me de no voler canviar i abandonar-me per impossible.
Pensant tot açò, imagina quina ingent acumulació de coratge he fet per donar aquesta passa.

Perquè jo, malgrat el que diga o faça, sóc una persona molt delicada i vulnerable. Tinc, presents o soterrades, unes fantasies de grandiositat que no et confessaré, ja s'han rigut prou de mi. A més, tampoc m'han aportat gran cosa. Espere que tú m'ensenyes una altra manera, diferent del menyspreu i de la grandiositat.
Fas una pinta rara, no sé on encaixar-te en el tipus de persones que conec, i de vegades no sé com prendre les teues bromes. De vegades em caus bé, de vegades m'irrites. No em falles. En principi venia ací a extirpar-me una part lletja de mí, per a funcionar bé, com tot el món, per a seguir avant amb pas lleuger, triomfant en la vida, sense girar-me a vore d'on vénen els gemecs esborronadors que ixen de la meua foscor. I tú em dius que no fugisca, que anem just allí, sense llanterna ni quinqué, sols obrint molt els ulls i acostumant-los a la tenebra.
Si seguisc venint és perquè, com un sabor nou i sorprenent, en algun moment de la teràpia m'ha sobtat una sensació fugaç; fugaç, però suficient per tornar a sentir la set de viure, tant de temps rendida a un gris simulacre.
El que he sentit és esperança de ser, de per fi ser sense compressió, sense perquès, sense excuses ni ornaments, ser, ser jo mateix.
I ara que pense, potser és ixa set la que m'ha portat ací.
Gràcies per acompanyar-me en aquesta empresa. Tinc la sensació de que junts vencerem!"


Epíleg

Insistisc, per si algú es veu particularment reflexat, en que m'he basat principalment en la meua experiència com a pacient/client de teràpia. Si tothom ens podem sentir en algún grau reflexats en la carta, caldrà concloure que estem davant una pandèmia, i si això és així, necessàriament les nostres formes habituals de relacionar-nos, els nostres valors socials, la nostra cultura, vaja, déu de ser còmplice en la transmissió dels gèrmens. Per a la meua manera de vore, fer teràpia és una forma de canviar la societat cap a una cultura més respectuosa, més viva i autèntica.
Perquè quan obrem de cor, sent nosaltres mateixos a pesar dels condicionants externs, no importa el que ens diguen: hem deixat una xicoteta llavor de llum en l'ànima dels altres.

Què tinc de bò que encara no sé?

El propòsit d'aquest post és explorar on, perquè i com amaguem les nostres qualitats i talents.
Evidentment, una simple aproximació intel.lectual al que passa al nostre interior difícilment passarà de ser un esborrany rudimentari i sobresimplificat. La seua utilitat rau en que pot crear una matriu en nosaltres que ens dispose a viure futures situacions des d'una actitud diferent, que ens brinde experiències genuinament noves.

Un temor freqüent...

Un recel molt estés respecte de la teràpia acostuma a ser la por al que portem dins, al sòtan tenebrós: què podrà ixir d'allí? Quines experiències penoses hauré de vore? Perdré el trellat? Em transformaré de forma irreversible en algú que no vull ser? Podré manejar el que isca, o em voré arrassat per forces incontrolables? Podré suportar l'abrumadora vergonya de que les demés persones em vegen com sospite que sóc? O em marcarà de per vida?



...i raonable.
Aquesta por no deixa de tindre certa justificació. Com explica en un exemple el constructivista Paul Watzlawick, al seu llibre El sinsentido del sentido o el sentido del sinsentido (Herder,1995): Un capità ha de guiar el seu vaixell per una perillosa zona d'esculls, en una nit fosca de tempesta. Menat per la intuició, realitza una determinada ruta, contenint l'alé. Poden passar dues coses: que xoque el casc amb les roques, i en els últims moments de la seua vida el capità se n'adone que havia errat el rumb, o, que passe indemne, confirmant només que la ruta que ha fet era vàlida: és a dir, que no sabrà si hi havien rutes més curtes, o més segures. Sols sabrà que la que ha fet li ha servit, res més.
De la mateixa manera, totes tenim un guardià zelós dels continguts de la ment, diguem-li "instint de supervivència", o "part conservadora", que fa ver el refrany castellà "más vale malo conocido que bueno por conocer". Al cap i a la fi, (pensa la part més primitiva de nosaltres), com he viscut fins ara m'ha fet arribar viu i relativament sencer al moment present, no paga la pena el risc. És un raonament que no necessàriament el fem conscient. La nostra ment conscient es queixa, "déc ser idiota: perquè no li puc dir a la meua amiga el que em molesta? Perquè seguisc sent tan ... (ompli amb el primer que et vinga al cap)? Perquè no em comporte com vull?". En canvi, la nostra part conservadora, forjada acuradament a través de milions de generacions, només sap la veritat del capità: allò segur és allò que conec. Cada acte que he fet, convergeix en les seues conseqüències en qui sóc ara, com la cúspide d'una piràmide. "Si...", si de menut haguera sigut més valent, potser haguera caigut per un barranc. Si haguera nascut en altre lloc, podria haver sofert un accident de tràfic, o una malaltia desconeguda. Si no m'haguera deprimit, potser m'haguera ofuscat un entusiasme irracional i haguera sigut exclòs de la societat.
Així, front a l'exigència del temps d'adaptar-se i canviar, tractem de resistir-nos mantenint l'ordre conegut.

Com passa a les societats, els individus entreguem més poder a la part conservadora quanta més por tenim, quant menys creiem en nosaltres mateixos i en el nostre potencial creador, quan renunciem a realitzar-nos i ens conformem amb sobreviure.







La contrapart creativa
Fins ací, expliquem algunes de les raons de pes que té la nostra ment per a no afrontar els canvis. Si comprenem la seua (nostra) necessitat, estarem en millors condicions de satisfer-la, de forma harmoniosa amb els nostres altres interessos.
Abans hem comparat la nostra vida com el punt de convergència de tots els fets passats. Aquesta és una forma de vore'ns. Fa èmfasi en el passat, i en com aquest ens determina. Altres perspectives podrien ser: identificar-nos amb un vaixell que va deixant una estela, cada cop més ampla. O com la part frontal d'un cometa, el qual deixa una estela mentre obre el seu camí, roent per la fricció: en aquestes metàfores, posem l'èmfasi en el nostre present i futur, en eixa part aparentment menudeta, però irreductible, que és el nostre lliure albir.
I és en aquesta part menudeta on trobem la nostra identitat real, el que som, i el que esperem arribar a ser. Com un ullal d'aigua pura, aquest nucli creatiu és perpètuament innocent, expansiu, lluminós. De la fèrtil còpula d'aquesta llum creativa amb els cristalls colorits del nostre passat, amb les demés, amb les realitats del món, sorgeixen formes noves, genuinament nostres, de fer i d'estar en el món.

Una dualitat dins la dualitat
Naturalment, quant més prop estem d'aquesta naturalesa més autèntica és la nostra expressió, més brillant el seu fruit. Picasso deia, "em va prendre quatre anys pintar com Rafael, però m'ha costat tota la vida pintar com un xiquet". Hi ha una part activa, creadora, i també una part contemplativa, podriem dir, "passiva": Apreciem les expressions musicals, literàries, artístiques... que aconsegueixen embargar-nos, superar la força de gravetat dels nostres condicionants i portar-nos més a prop de les emocions pures, del nostre centre. Una i altra, creativa i contemplativa, es realimenten mútuament: Una persona que toque el violí apreciarà subtileses en un concert que altres no podrem. A l'inversa, contemplar obres belles o ètiques ens mostra territoris desconeguts, inspirant-nos a crear obres semblants.

El camí que proposa la teràpia es pot descriure en aquestos termes: des del nostre centre contemplatiu, observem el que està passant ara. Mentre estem ací, ens sentirem segurs. El Cèrber de la conservació es mantindrà, si no adormit, amansit, i podrem ampliar els reialmes de la consciència.
Des del nostre centre actiu o creatiu, podrem interpretar , en el sentit actoral, aquests nous espais, donar-los forma real en el món, i forjar una vida nostra, bonica i genuina.
Un cas d'exemple
Joan (nom fictici) tenia sensacions abrumadores i incapacitants. A través d'una fantasia guiada, el vaig convidar a prendre contacte amb les forces que l'assetjaven. Una sèrie de contraccions musculars revel.laven un profund procés intern.
- Si atens, en compte de fugir, què hi ha?
Amb cara relaxada i plaent, digué Joan:
- Oooh... Sí, sí. Ara sent una força en mí que no sentia des de menut. És blanca i em recorre el cos.
Li suggerisc:
- Vols alçar-te, passejar-te, provar-te aquesta nova manera de ser, com qui es prova un vestit?
Així ho va fer. Les seues passes, la seua veu, la seua mirada, incorporaven ara una força, un talent, ocult fins aleshores. La vida de Joan esdevingué un poquet més autèntica, més forta, més rica.

Sóc normal?

Un problema actual: sóc normal?
Sovint les persones que vénen a consulta, pregunten, angoixades, si allò que els passa és normal. La resposta és que no i que sí. No, perquè el seu problema o limitació és seu, tant si el comparteixen milions de persones com si no. I perquè "ser normals" no és sinó una convenció social, variable d'una època a una altra. La realitat de les persones que composem la societat és sempre molt més ampla que allò que considerem "normal". Igual que cadascú tenim una cara diferent, unes traces dactilars úniques, un sexe únic, un sentit de l'humor únic, una veu única, un iris únic; igual igual, el camp dels dolors i els desafiaments vitals són una experiència única, que ha de ser viscuda i transformada per una única persona, la qui viu eixa situació. I sí: és normal estar fora de la normalitat.

La perspectiva social
La funció positiva del concepte "normalitat" és oferir una guía de conducta, una barrera que impedeix a moltes persones fer actes nocius, per a elles i/o per a la societat. La "normalitat" és també part del "sistema excretor" de la societat: és legítim, si no imprescindible per sobreviure, que la societat identifique i s'active per expulsar del seu sí allò que siga tòxic, que pose en perill la cohesió social. Els abusos d'aquesta intenció inicial, (marginació, conducta estereotipada, hipocresia, empresonament, racismes, classismes, esnobismes, prejuís d'uns grups socials envers altres...) vénen justament d'oblidar l'objectiu inicial, allò que es tracta de preservar: una convivència que facilite el ple desenvolupament dels membres.

Quan oblidem que l'ideal de normalitat és per servir a les persones, i no a l'inrevés, ser "normal" es converteix en una arma de desprestigi mutu, i en definitiva, de la pròpia forma de ser. I així, sense ser conscients de que censurant altres ens hem censurat a nosaltres mateixos, acabem acceptant com una malaltia crònica el viure'ns fora de lloc, amb la desagradable sensació de ser inadequats. I col·lectivament, es deriva a una societat cínica, macarra, descreguda dels ideals, cruel amb els diferents, íntimament ferida (justament, perquè tots som diferents), i alhora sense habilitats per recolzar-se cadascú a u mateix, ni unes a altres.
A l'inrevés, quan ens esforcem en ser normals, partim d'un irreal i difús concepte de nosaltres mateixos, i tractem d'utilitzar la frustració com a combustible per al canvi, amb el resultat de que el nostre funcionament es gripa.

Dos referents alternatius: l'experiència...
La pròpia experiència és una guia imprescindible. En un món fortament intel·lectualitzat, on la intuició i l'emoció són menyspreades com a font de coneiximent (en tant que qualitats yin o femenines), és ací on trobarem la guia més fiable. Què sent? Què em passa? Què necessite? El Buda Sakyamuni explicava, després dels seus profunds viatges pels reialmes de la consciència, que el que li havia ajudat a mantindre's lúcid havia sigut l'atenció a la respiració: un senzill acte físic, però portador de la identitat.
Si bé les emocions i les sensacions no són infal.libles, són l'expressió viva de la nostra existència: en elles, a través d'elles, podem trobar qui som, què necessitem, cap a on ens volem dirigir.
Com deia Sartre, i subscribim els gestàltics, "L'existència precedeix l'essència" . En altres paraules, allò que estic fent ara no és distint de qui sóc jo. Jo sóc eixos actes, eixos moments, eixes experiències. Jo sóc la meua normalitat. Des d'on estic, puc triar on vull anar. Si no sé on estic, difícilment arribaré a altre lloc, o no sabré quan he arribat. Si sé el que em convé, probablement trie mantindre un aspecte de normalitat en moltes àrees de la vida, i flexibilitzar-ho en altres. Si accepte les diferents dimensions de la meua experiència, no serà una opresió: senzillament, als condicionants externs respondré amb un compromís entre les meues necessitats, les de les persones que estan a la situació, els meus valors, i els meus objectius.

Elvira (com sempre, nom canviat) va arribar a consulta en un estat raonablement controlat, però que evidenciava angoixa: veu tensa, agitació física, ulls enrogits, somriure forçat... Entre altres coses, expressa la seua preocupació per ser normal.
Després d'una breu conversa, la convide a adonar-se'n, un exercici gestàltic:
- digues de què te n'adones de la pell cap a fora, així: "ara me n'adone de la llum que es reflexa al vidre, ara me n'adone del soroll de l'ascensor, ara me n'adone de l'olor d'encens, etc."
- ui, no sé si ho faré bé... veig la porta... és això, el que he de fer? veig la taula, et veig a tú ( jo: - "ara me n'adone..."), ai sí què tonta! ... escolte uns ocells, me n'adone que escolte uns ocells...
La tensió interfereix en el procés, produint errors, i realimentant-se.
Fem un procés semblant amb el seu món mental i amb les seues vivències corporals.
Mentre ella va dient, li vaig donant realimentació en un sentit que reforça la seua confiança en viure allò que està vivint, sense explicacions, sense excuses, sense mitges tintes: està bé, estar vivint el que estic vivint ara. Està bé, ser qui sóc ara.
En acabar l'exercici, la tensió s'ha transformat en vitalitat, els seus gestos esdevenen més suaus i espontanis, la veu i la mirada reflexen alegria i esperança: potser un exercici així, solt, no canvie radicalment la seua vida, però és indubtable que Elvira sembla haver trobat una bona pista.

... i l'admiració

Hi han altres mecanismes socials que indiquen a les persones quin pot ser el camí. Pel que es fan estàtues, es dediquen carrers i es publiquen biografies. Una actitud especialment nutritiva, com és permetre'ns admirar: contemplar les qualitats, les virtuts, la bellesa. Celebrar el bé dels altres, interessar-nos per com ho han aconseguit, consagrar-nos a les mateixes forces i principis. No aconformar-se amb ser normals, sinó extraordinaris. L'admiració dels punts lluminosos en altres configura un cèl estrelat que, com als mariners antics, ens servirà de Nord en la nit de l'existència. Podrem descobrir vocacions, fortaleses i qualitats en nosaltres, a partir del que hem admirat fora. I això ens ajudarà a forjar una "normalitat" pròpia, uns criteris escollits lliure i conscientment per a conduir-nos per la vida.
Hi ha moltes coses que podem admirar: Podem admirar els súper-herois, o els personatges de ficció de bones pel·lícules i llibres (Els súper-herois i heroines són una versió moderna dels sants, que al seu torn actualitzaven la idea dels herois de la mitologia grega).
Podem admirar persones extraordinàries: Gandhi, Rosa Parks, Frida Kahlo, Linus Pauling, Louise Hay, Fritz Perls, la Pasionaria, ... per tota o una part de la seua vida (recomane visitar aquest blog: http://reflexionesdiarias.wordpress.com/).
Podem admirar la bellesa d' un cèl, una muntanya, l'estructura d'una fulla. La força dels vents. La puresa d'un rierol. El poder del sol. La intel.ligència de la natura, la riquesa de la realitat. Conmovent-nos, connectant-nos a tals qualitats, enfocant la nostra atenció per esdevindre així.
Podem admirar símbols i expressions espirituals, per humilment transparentar-se i deixar-nos intuir la vertadera grandiositat de la vida.
I també, podem admirar les persones que ens envolten: quines qualitats ténen? què fan bé? què és bonic en elles? quins són els seus anhels més profunds? quina és la seua lluita silenciosa i heroica? ... podem admirar quantes persones, en aquest moment, mantenen vius els seus somnis, s'esforcen per donar una educació als fills, no defalleixen intentant ser felices, estimar, ser estimades. Si ho fem, potser trobem que vivim en una realitat millor de la que crèiem.

Per acabar, un vídeo molt inspirador:

Posicions, opinions, talents i vocacions

Una visió perplexa
La vida humana està plena de contradiccions. Per exemple, com explicava a l'anterior post, cada persona vivim amb la certesa del nostre punt de vista, més o menys funcional. Ara bé, hi ha aproximadament 7.000 milions de persones amb altres tants punts de vista... Com és possible?

Primerament, perquè el que ténen en comú eixos models de la realitat, eixos mapes o posicions existencials, és un cert grau de funcionalitat, és a dir: em permeten alimentar-me, relacionar-me, tindre un sentit de vàlua i algún significat coherent de la pròpia existència.
Per exemple: Jo puc creure que el món és un lloc amenaçador i cruel. Llegiré el diari, potser triaré aquell més sensacionalista, amb opinions ja semblants a les meues, que em farà dir, confortat: "Veus? Tenies raó, cervellet meu!". Quan em trobe amb un amic, estaré pendent de qualsevol intenció hostil o malintencionada. Quan l'amic es farte d'eixa actitud meua, i ens barallem, diré de nou, "Veus? Tenies raó, cervellet meu!" . Això també m'ajuda a definir una identitat, una forma de diàleg amb el món. Seré "un supervivent", "una víctima", "un exitós", o el que siga.

Una trampa subtil... però inexorable
La sensació de seguretat, el "xut" d'endorfines és tan gran, que sovint sacrificarem les evidències en contra, per tal de poder viure amb eixa pau i significat (pau i significat necessaris, d'altra banda, per pensar i actuar amb claredat): Una notícia d'una iniciativa solidària serà "poc realista", un gest generós de l'amic serà "una maniobra manipulativa". Les sensacions i emocions pròpies o d'altres, seran subestimades o interpretades com amenaces.
Així, com una espiral fractal, la nostra visió de la realitat inqüestionada ens porta a les evidències que la confirmen, torcent-la cada cop més.

Pot semblar exagerat, però si pensem en les guerres ideològiques, en la separació entre grups socials, conclourem que potser convé tindre més en compte aquestes limitacions del pensament.

Hi ha alternatives?
Aquesta separació de l'altre, aquest extranyament, ens porta a segregar-nos en grups d'afinitat, i a menystenir les opcions d'altres grups. Esdevenen "altres", com si no fóren realment éssers humans, essencialment semblants a mí.

Una "vacuna" podria ser reflexionar a sovint sobre la nostra condició comú, els nostres anhels comuns, els nostres límits comuns. També, cultivar la curiositat, les ganes de saber, de conèixer sense jutjar.
Un procés d'autoconeiximent com el que proporciona la teràpia Gestalt, per exemple, també ens ajuda a reconèixer-nos en totes les llums i ombres dels altres, a vore com de substancialment tenim una naturalesa idèntica, alhora que una individualitat insalvable, (una altra paradoxa de la vida humana).
Al primer post parlava d'un ideal de permetre que cada persona desenvolupara sense obstacles la seua naturalesa. I bé, podem començar des d'ara a enriquir la nostra perspectiva.

"Riquesa de percepcions", millor que "La Posició Correcta"
Ho explique amb un exemple doble:
Cas A:
- Joana, et presente a Pep. Pep és (seminarista / testimoni de Jehová / burgés / conservador...). Pep, et presente a Joana. Joana és (feminista / filosionista / obrera / marxista-leninista).
Un tèrbol núvol apareix a la conversa. Les ganes de desaparèixer són correspostes per l'altra part. La comunicació, o bé s'esvaeix, o es fa superficial, o es torna amarga disputa.
El més desconcertant és que els sers humans som capaços de crear grups (i enfrontaments) no només de posicions grandiloqüents, com la política o la religió, sinó també d'allò més insignificant: eres del Barça o del Madrid? de Zara o de Burberry's? del barri de dalt o del de baix? de Barbie o de Nancy? de rellotge digital o analògic?
(Com diu un acudit que circula aquestos dies:
Dos amics se'n van de parranda, i a la matinada fa l'un a l'altre:
- Tu eres de vomitar?
- No, no, jo de Vodafone...)

Cas B:
- Melinda, et presente a Florindo. Florindo fa (tai-xi / murals artístics / gimnàstica sueca / cant coral). Melinda fa ( retrats a l'oli / karate / canta òpera / ioga).
Una elèctrica fascinació apareix:
- Què interessant això que fas! Et déus sentir realitzat/da fent això. Quina tècnica utilitzes?
Al final de la conversa, desitgem a l'altra que seguisca en eixa línia, i ens sentim enriquits per l'intercanvi. Hem comprés que, cadascú a la seua manera, hem trobat la nostra via, la forma d'expressar els nostres talents. Ni ens passa pel cap que l'actitud de l'altre siga una amenaça a la realització del meu camí, al contrari, és inspirador vore algú que segueix la seua vocació, ens estimula per seguir la nostra. Som iguals fent coses distintes.


Conclusió
Direu, no és el mateix!: en el cas de la política, hi ha la gestió de recursos finits, "la discussió pel duro". I encara, qüestions atàviques de pertanyença a la tribu, com en les classes socials o els equips de futbol.
Però, quant no guanyariem si ens prenguerem les posicions vitals d'altres persones com el camí que elles han de recòrrer?
Mentre rondava per donar-li forma a aquesta entrada, un amic va publicar al Facebook aquesta imatge, que em sembla que expressa brillantment el que volia dir:

(Les persones prenim diferents camins buscant plenitud i felicitat. Només perquè una persona no seguisca el mateix camí que tu, no vol dir que s'hasca perdut.)

Podem navegar la realitat...

... com els mariners hàbils naveguen les corrents i els vents per dur un veler al seu port? Podem dissenyar una realitat a mesura de les nostres necessitats?

Portes a la vida
Fa més de mig segle, l'escriptor Aldous Huxley va suggerir la idea de "les portes de la percepció", idea prestada del poeta místic William Blake, i alhora, prestada al grup rock "The Doors" (les portes). Una idea que ens desconcerta, que fa miques la noció de realitat que manegem quotidianament: segons aquesta visió, la funció dels sentits no seria tant obrir-nos a la realitat, sinó filtrar-la i codificar-la per fer-la assumible.

Massa faena!
M'explique: la ment humana és un prodigi, sí, però és un enginy molt insuficient per ser conscients de tot el que passa en aquest moment. No sóc conscient de com en aquest moment una estrela és absorbida per un forat negre. No sóc conscient de com gira la Terra. Si el meu cap agafara les ondes de ràdio, hauria d'atendre simultàniament centenars d'emissores, però afortunadament, no és així. Tampoc sé què li està diguent la veïna d'enfront al seu gat. Però és que ni tan sols sóc conscient de com creixen les meues pròpies ungles! Les dades en què basem la nostra realitat són irrisòries, proporcionalment a tot el que passa ara.
Per exemple, l'investigador en neurologia Monte Buchsbaum afirma que "una de les funcions més importants del còrtex cerebral consisteix en seleccionar i filtrar l'abrumador excés d'informació que l'ull, l'oida i els altres sentits aboquen sobre el sistema nerviós central".
Hi ha fenòmens que l'evolució ha decidit que no són decisius per a la meua supervivència, i així, millor pose l'atenció en altra cosa, preferentment, que satisfaga alguna necessitat. Després de les necessitats fisiològiques i grupals, els éssers humans necessitem un model de realitat coherent, previsible, funcional.
Així que la nostra servicial ment, no només ens retalla les notícies que creu que ens interessen, dels diaris que creu que ens interessen, sinó que hàbilment, ens estalvia el sentiment d'incertesa, de confusió... que tindriem si fórem conscients de la relativitat del nostre punt de vista. La nostra ment s'esforça en fer-nos creure que allò que experimentem és LA realitat. Com explica D. Goleman a "El punt cec", ens fem cecs a la nostra ceguera.

I açò, com em serveix?
A aquestes altures, estimat/da lector/a, possiblement estigues xocat per aquest plantejament. De què em serveix, qüestionar la meua percepció? És això el que m'ha d'ajudar a "navegar la realitat??!
La resposta és que si atenem a aquesta realitat sobre la realitat, podem descobrir coses que sí que ens seran útils:
· Per exemple, deixar de discutir sobre quin punt de vista és més "real", i començar a vore els matisos de la subjectivitat.
· Començar a vore que la forma en què funciona la meua ment, la meua vida, no és l'única possible, ni molt menys, i obrir-me a les comprensions a què han arribat altres persones.
· Passar d'afirmar "el punt de vista més correcte" a investigar "el punt de vista més útil".


Un exemple
Antònia (li direm així, com no, una dona) tenia una fòbia a les paneroles (les cuquis, vaja) que li impedia moure's si es trobava una present. Mitjançant el procediment de fòbies de PNL li ensenyàrem a la seua ment a vore-les més menudes, més grises. El procediment dura a penes quaranta minuts, però els resultats acostumen a ser espectaculars i definitius. Quan Antònia acabà el seu procés, vàrem imaginar junts que dels calaixos de la taula ixia una, que passava una prop de la seua cara... la seua resposta, emocionalment neutra, indica que hem tingut èxit. Ara falta, això sí, que torne a trobar-ne alguna real i que passe un temps per corroborar que eixos animalets ja no suposen un problema a la seua vida.
El que és curiós d'açò és que no hem manipulat les paneroles reals sinó la representació mental. Però en fer-ho, en alterar el model de realitat de la client, el que aconseguim és més llibertat i menys sofriment. Era més real la percepció anterior? És més real la percepció actual...?
Voldries deixar la teua opinió en forma de comentari?

Vores i creiximent

"El crecimiento está en los bordes", és un aforisme gestàltic. No cal saber molt de geometria, o de teoria dels conjunts, per intuir la veritat d'aquesta frase, d'una senzillesa desarmant.
Fa molts anys, contàvem aquell acudit en el que un vianant troba un cartell que diu, "cuidado con el borde de la carretera". L'home s'inclina per vore el barranc que hi havia a ran de la via, i mentre s'acosta un per darrere que l'espenta. I mentre cau, diu "ja, ja, ja... qué borde soy!"
La dita gestàltica té també aqueix doble sentit: aquelles persones que ens trauen de polleguera, aquelles cap a les que sentim por, animadversió, quimeres diverses... són també una oportunitat per explorar facetes inexplorades de nosaltres mateix@s.
Admetent que aquesta empresa acostuma a ser complexa i enrevessada, podem començar per altres aspectes de les fronteres: per de prompte, allò que puc mastegar i païr, que m'aporte energia i elements vitals, que arribe a formar part de mí, li diré "nutritiu". I allò que se m'atragante, que supere la capacitat metabòlica del meu cos, li diré "tòxic". "Nutritiu" i "tòxic", una diferència crítica, tant si ens trobem a la selva com en una oficina o un supermercat. Hauré de començar a escoltar les meues necessitats, no sols fisiològiques, sinó també socials, emocionals, espirituals, estètiques... i a afinar l'oida (les sensacions, la vista, l'olfacte) a què em senta bé, què em nodreix, i què és millor evitar. La meua vida serà rica, excitant, plena, creixeré en la mesura que sàpiga triar amb què entre en contacte, que permet que entre en mí i, formant part de mí, m'amplie (jo ara mateix estic prou ample, o siga que déc d'estar fent-ho fenomenal).
Una dona (sí, els exemples de teràpia acostumen a ser dones: com deia el poeta, "voy contra mi interés al confesarlo": els homes anem prou enrere en això de mirar què hi ha dins), una dona, deia, s'enfronta a una decisió de treball: ha de triar entre responsabilitzar-se d'unes tasques que li sol.licita un company de treball, o dir que no i atendre millor la seua família, fer esport, i altres projectes creatius propis. Mitjançant el treball amb submodalitats de PNL, fem que el seu cervell es represente millor el que ella vol, incloent una valoració sobre la petició del company. Quan ho fem, no té cap dubte de què és el que vol i va a fer, tot i que encara li resulte violent dir que no.

Cal que neixen flors a cada instant

El títol d'aquest post és també el d'una cançó de Lluís Llach. La frase em resultava fascinant, des de ben jove: una imatge de flors successiva i eternament obrint-se, en un esforç heroic i alhora, tan sostingut, tan delicat, que esdevé sense esforç: cada flor s'obre quan les forces existents en ella convergeixen per fer-ho.

Quin ideal més bell, que les persones poguerem viure la nostra existència així!

Cadascú obraria permetent que totes les seues forces i qualitats actuaren sense resistència, orquestrades per la seua voluntat. Els nostres esforços multiplicarien els resultats, alliberats de la torpesa i la contradicció. La nostra qualitat íntima, el nostre geni particular, es desplegaria a la societat. I estariem en condicions d'apreciar i recolzar la naturalesa de les demés, afavorint així que cada conciutadana contribuira de la millor forma possible al bé comú.
Aquest ideal, naturalment, no és nou, sinó que forma part de la "filosofia perenne", de què parlava A. Huxley: ho podem trobar en diverses tradicions i disciplines, potser en el Tao-te-king siga on més s'emfasitza aquesta espontaneitat eterna i sense obstacles:

"La gran perfecció sembla imperfecta
però la seua eficiència no minva.
La gran plenitud sembla buida
però la seua eficiència no s'esgota.
(cap. 45)

La Gestalt va donar-nos unes actituds i eines per a fer realitat aquest ideal en persones i vivències concretes. Una coneguda frase gestàltica, popularitzada pel llibre de Barry Stevens del mateix nom, diu "No espentes el riu, el riu flueix tot sol": La Gestalt exhorta a no resistir el que eres en aquest moment, inclús regar-ho amb l'atenció i l'afecte, permetre que cresca, amb les justes precaucions, per a que allò que era menut, obscur, horrible, es desplegue en la seua magnificiència, s'integre en la totalitat de qui u/na és, participant harmoniosament en el conjunt.: el que era obstacle esdevé aliat, el que era pecat esdevé virtut, el que era l'altre ("l'infern són les altres", sentenciava Sartre),esdevé el propi ser.
Per exemple, una dona, dins d'un treball amb els somnis, ha connectat amb una energia molt agradable i nutritiva. Sent com s'expandeix pel seu cos, excepte una àrea inquietantment fosca, baix del muscle esquerre. L'ombra l'atemoritza, creu que no té cap més intenció que destruir-la a ella. Propose viure des de dins aquesta ombra. I quan s'ho permet, comencen a aparèixer noves sensacions, noves comprensions: l'ombra és el pes de no poder ser, de no merèixer una vida plena. "Ho sent connectat a totes les dones de la família, no se'n salva ni una", diu. Ara que pot viure clarament el dolor i la confusió, identifica què necessita realment: necessita la validació de sa mare. A través del role-playing satisfem aquesta necessitat, aquest buit del passat. Ara, ella està en condicions de donar-se ixe recolzament, i d'enfrontar la seua realització amb l'agredolç de les pors i les esperances.