Posicions, opinions, talents i vocacions

Una visió perplexa
La vida humana està plena de contradiccions. Per exemple, com explicava a l'anterior post, cada persona vivim amb la certesa del nostre punt de vista, més o menys funcional. Ara bé, hi ha aproximadament 7.000 milions de persones amb altres tants punts de vista... Com és possible?

Primerament, perquè el que ténen en comú eixos models de la realitat, eixos mapes o posicions existencials, és un cert grau de funcionalitat, és a dir: em permeten alimentar-me, relacionar-me, tindre un sentit de vàlua i algún significat coherent de la pròpia existència.
Per exemple: Jo puc creure que el món és un lloc amenaçador i cruel. Llegiré el diari, potser triaré aquell més sensacionalista, amb opinions ja semblants a les meues, que em farà dir, confortat: "Veus? Tenies raó, cervellet meu!". Quan em trobe amb un amic, estaré pendent de qualsevol intenció hostil o malintencionada. Quan l'amic es farte d'eixa actitud meua, i ens barallem, diré de nou, "Veus? Tenies raó, cervellet meu!" . Això també m'ajuda a definir una identitat, una forma de diàleg amb el món. Seré "un supervivent", "una víctima", "un exitós", o el que siga.

Una trampa subtil... però inexorable
La sensació de seguretat, el "xut" d'endorfines és tan gran, que sovint sacrificarem les evidències en contra, per tal de poder viure amb eixa pau i significat (pau i significat necessaris, d'altra banda, per pensar i actuar amb claredat): Una notícia d'una iniciativa solidària serà "poc realista", un gest generós de l'amic serà "una maniobra manipulativa". Les sensacions i emocions pròpies o d'altres, seran subestimades o interpretades com amenaces.
Així, com una espiral fractal, la nostra visió de la realitat inqüestionada ens porta a les evidències que la confirmen, torcent-la cada cop més.

Pot semblar exagerat, però si pensem en les guerres ideològiques, en la separació entre grups socials, conclourem que potser convé tindre més en compte aquestes limitacions del pensament.

Hi ha alternatives?
Aquesta separació de l'altre, aquest extranyament, ens porta a segregar-nos en grups d'afinitat, i a menystenir les opcions d'altres grups. Esdevenen "altres", com si no fóren realment éssers humans, essencialment semblants a mí.

Una "vacuna" podria ser reflexionar a sovint sobre la nostra condició comú, els nostres anhels comuns, els nostres límits comuns. També, cultivar la curiositat, les ganes de saber, de conèixer sense jutjar.
Un procés d'autoconeiximent com el que proporciona la teràpia Gestalt, per exemple, també ens ajuda a reconèixer-nos en totes les llums i ombres dels altres, a vore com de substancialment tenim una naturalesa idèntica, alhora que una individualitat insalvable, (una altra paradoxa de la vida humana).
Al primer post parlava d'un ideal de permetre que cada persona desenvolupara sense obstacles la seua naturalesa. I bé, podem començar des d'ara a enriquir la nostra perspectiva.

"Riquesa de percepcions", millor que "La Posició Correcta"
Ho explique amb un exemple doble:
Cas A:
- Joana, et presente a Pep. Pep és (seminarista / testimoni de Jehová / burgés / conservador...). Pep, et presente a Joana. Joana és (feminista / filosionista / obrera / marxista-leninista).
Un tèrbol núvol apareix a la conversa. Les ganes de desaparèixer són correspostes per l'altra part. La comunicació, o bé s'esvaeix, o es fa superficial, o es torna amarga disputa.
El més desconcertant és que els sers humans som capaços de crear grups (i enfrontaments) no només de posicions grandiloqüents, com la política o la religió, sinó també d'allò més insignificant: eres del Barça o del Madrid? de Zara o de Burberry's? del barri de dalt o del de baix? de Barbie o de Nancy? de rellotge digital o analògic?
(Com diu un acudit que circula aquestos dies:
Dos amics se'n van de parranda, i a la matinada fa l'un a l'altre:
- Tu eres de vomitar?
- No, no, jo de Vodafone...)

Cas B:
- Melinda, et presente a Florindo. Florindo fa (tai-xi / murals artístics / gimnàstica sueca / cant coral). Melinda fa ( retrats a l'oli / karate / canta òpera / ioga).
Una elèctrica fascinació apareix:
- Què interessant això que fas! Et déus sentir realitzat/da fent això. Quina tècnica utilitzes?
Al final de la conversa, desitgem a l'altra que seguisca en eixa línia, i ens sentim enriquits per l'intercanvi. Hem comprés que, cadascú a la seua manera, hem trobat la nostra via, la forma d'expressar els nostres talents. Ni ens passa pel cap que l'actitud de l'altre siga una amenaça a la realització del meu camí, al contrari, és inspirador vore algú que segueix la seua vocació, ens estimula per seguir la nostra. Som iguals fent coses distintes.


Conclusió
Direu, no és el mateix!: en el cas de la política, hi ha la gestió de recursos finits, "la discussió pel duro". I encara, qüestions atàviques de pertanyença a la tribu, com en les classes socials o els equips de futbol.
Però, quant no guanyariem si ens prenguerem les posicions vitals d'altres persones com el camí que elles han de recòrrer?
Mentre rondava per donar-li forma a aquesta entrada, un amic va publicar al Facebook aquesta imatge, que em sembla que expressa brillantment el que volia dir:

(Les persones prenim diferents camins buscant plenitud i felicitat. Només perquè una persona no seguisca el mateix camí que tu, no vol dir que s'hasca perdut.)

Podem navegar la realitat...

... com els mariners hàbils naveguen les corrents i els vents per dur un veler al seu port? Podem dissenyar una realitat a mesura de les nostres necessitats?

Portes a la vida
Fa més de mig segle, l'escriptor Aldous Huxley va suggerir la idea de "les portes de la percepció", idea prestada del poeta místic William Blake, i alhora, prestada al grup rock "The Doors" (les portes). Una idea que ens desconcerta, que fa miques la noció de realitat que manegem quotidianament: segons aquesta visió, la funció dels sentits no seria tant obrir-nos a la realitat, sinó filtrar-la i codificar-la per fer-la assumible.

Massa faena!
M'explique: la ment humana és un prodigi, sí, però és un enginy molt insuficient per ser conscients de tot el que passa en aquest moment. No sóc conscient de com en aquest moment una estrela és absorbida per un forat negre. No sóc conscient de com gira la Terra. Si el meu cap agafara les ondes de ràdio, hauria d'atendre simultàniament centenars d'emissores, però afortunadament, no és així. Tampoc sé què li està diguent la veïna d'enfront al seu gat. Però és que ni tan sols sóc conscient de com creixen les meues pròpies ungles! Les dades en què basem la nostra realitat són irrisòries, proporcionalment a tot el que passa ara.
Per exemple, l'investigador en neurologia Monte Buchsbaum afirma que "una de les funcions més importants del còrtex cerebral consisteix en seleccionar i filtrar l'abrumador excés d'informació que l'ull, l'oida i els altres sentits aboquen sobre el sistema nerviós central".
Hi ha fenòmens que l'evolució ha decidit que no són decisius per a la meua supervivència, i així, millor pose l'atenció en altra cosa, preferentment, que satisfaga alguna necessitat. Després de les necessitats fisiològiques i grupals, els éssers humans necessitem un model de realitat coherent, previsible, funcional.
Així que la nostra servicial ment, no només ens retalla les notícies que creu que ens interessen, dels diaris que creu que ens interessen, sinó que hàbilment, ens estalvia el sentiment d'incertesa, de confusió... que tindriem si fórem conscients de la relativitat del nostre punt de vista. La nostra ment s'esforça en fer-nos creure que allò que experimentem és LA realitat. Com explica D. Goleman a "El punt cec", ens fem cecs a la nostra ceguera.

I açò, com em serveix?
A aquestes altures, estimat/da lector/a, possiblement estigues xocat per aquest plantejament. De què em serveix, qüestionar la meua percepció? És això el que m'ha d'ajudar a "navegar la realitat??!
La resposta és que si atenem a aquesta realitat sobre la realitat, podem descobrir coses que sí que ens seran útils:
· Per exemple, deixar de discutir sobre quin punt de vista és més "real", i començar a vore els matisos de la subjectivitat.
· Començar a vore que la forma en què funciona la meua ment, la meua vida, no és l'única possible, ni molt menys, i obrir-me a les comprensions a què han arribat altres persones.
· Passar d'afirmar "el punt de vista més correcte" a investigar "el punt de vista més útil".


Un exemple
Antònia (li direm així, com no, una dona) tenia una fòbia a les paneroles (les cuquis, vaja) que li impedia moure's si es trobava una present. Mitjançant el procediment de fòbies de PNL li ensenyàrem a la seua ment a vore-les més menudes, més grises. El procediment dura a penes quaranta minuts, però els resultats acostumen a ser espectaculars i definitius. Quan Antònia acabà el seu procés, vàrem imaginar junts que dels calaixos de la taula ixia una, que passava una prop de la seua cara... la seua resposta, emocionalment neutra, indica que hem tingut èxit. Ara falta, això sí, que torne a trobar-ne alguna real i que passe un temps per corroborar que eixos animalets ja no suposen un problema a la seua vida.
El que és curiós d'açò és que no hem manipulat les paneroles reals sinó la representació mental. Però en fer-ho, en alterar el model de realitat de la client, el que aconseguim és més llibertat i menys sofriment. Era més real la percepció anterior? És més real la percepció actual...?
Voldries deixar la teua opinió en forma de comentari?

Vores i creiximent

"El crecimiento está en los bordes", és un aforisme gestàltic. No cal saber molt de geometria, o de teoria dels conjunts, per intuir la veritat d'aquesta frase, d'una senzillesa desarmant.
Fa molts anys, contàvem aquell acudit en el que un vianant troba un cartell que diu, "cuidado con el borde de la carretera". L'home s'inclina per vore el barranc que hi havia a ran de la via, i mentre s'acosta un per darrere que l'espenta. I mentre cau, diu "ja, ja, ja... qué borde soy!"
La dita gestàltica té també aqueix doble sentit: aquelles persones que ens trauen de polleguera, aquelles cap a les que sentim por, animadversió, quimeres diverses... són també una oportunitat per explorar facetes inexplorades de nosaltres mateix@s.
Admetent que aquesta empresa acostuma a ser complexa i enrevessada, podem començar per altres aspectes de les fronteres: per de prompte, allò que puc mastegar i païr, que m'aporte energia i elements vitals, que arribe a formar part de mí, li diré "nutritiu". I allò que se m'atragante, que supere la capacitat metabòlica del meu cos, li diré "tòxic". "Nutritiu" i "tòxic", una diferència crítica, tant si ens trobem a la selva com en una oficina o un supermercat. Hauré de començar a escoltar les meues necessitats, no sols fisiològiques, sinó també socials, emocionals, espirituals, estètiques... i a afinar l'oida (les sensacions, la vista, l'olfacte) a què em senta bé, què em nodreix, i què és millor evitar. La meua vida serà rica, excitant, plena, creixeré en la mesura que sàpiga triar amb què entre en contacte, que permet que entre en mí i, formant part de mí, m'amplie (jo ara mateix estic prou ample, o siga que déc d'estar fent-ho fenomenal).
Una dona (sí, els exemples de teràpia acostumen a ser dones: com deia el poeta, "voy contra mi interés al confesarlo": els homes anem prou enrere en això de mirar què hi ha dins), una dona, deia, s'enfronta a una decisió de treball: ha de triar entre responsabilitzar-se d'unes tasques que li sol.licita un company de treball, o dir que no i atendre millor la seua família, fer esport, i altres projectes creatius propis. Mitjançant el treball amb submodalitats de PNL, fem que el seu cervell es represente millor el que ella vol, incloent una valoració sobre la petició del company. Quan ho fem, no té cap dubte de què és el que vol i va a fer, tot i que encara li resulte violent dir que no.

Cal que neixen flors a cada instant

El títol d'aquest post és també el d'una cançó de Lluís Llach. La frase em resultava fascinant, des de ben jove: una imatge de flors successiva i eternament obrint-se, en un esforç heroic i alhora, tan sostingut, tan delicat, que esdevé sense esforç: cada flor s'obre quan les forces existents en ella convergeixen per fer-ho.

Quin ideal més bell, que les persones poguerem viure la nostra existència així!

Cadascú obraria permetent que totes les seues forces i qualitats actuaren sense resistència, orquestrades per la seua voluntat. Els nostres esforços multiplicarien els resultats, alliberats de la torpesa i la contradicció. La nostra qualitat íntima, el nostre geni particular, es desplegaria a la societat. I estariem en condicions d'apreciar i recolzar la naturalesa de les demés, afavorint així que cada conciutadana contribuira de la millor forma possible al bé comú.
Aquest ideal, naturalment, no és nou, sinó que forma part de la "filosofia perenne", de què parlava A. Huxley: ho podem trobar en diverses tradicions i disciplines, potser en el Tao-te-king siga on més s'emfasitza aquesta espontaneitat eterna i sense obstacles:

"La gran perfecció sembla imperfecta
però la seua eficiència no minva.
La gran plenitud sembla buida
però la seua eficiència no s'esgota.
(cap. 45)

La Gestalt va donar-nos unes actituds i eines per a fer realitat aquest ideal en persones i vivències concretes. Una coneguda frase gestàltica, popularitzada pel llibre de Barry Stevens del mateix nom, diu "No espentes el riu, el riu flueix tot sol": La Gestalt exhorta a no resistir el que eres en aquest moment, inclús regar-ho amb l'atenció i l'afecte, permetre que cresca, amb les justes precaucions, per a que allò que era menut, obscur, horrible, es desplegue en la seua magnificiència, s'integre en la totalitat de qui u/na és, participant harmoniosament en el conjunt.: el que era obstacle esdevé aliat, el que era pecat esdevé virtut, el que era l'altre ("l'infern són les altres", sentenciava Sartre),esdevé el propi ser.
Per exemple, una dona, dins d'un treball amb els somnis, ha connectat amb una energia molt agradable i nutritiva. Sent com s'expandeix pel seu cos, excepte una àrea inquietantment fosca, baix del muscle esquerre. L'ombra l'atemoritza, creu que no té cap més intenció que destruir-la a ella. Propose viure des de dins aquesta ombra. I quan s'ho permet, comencen a aparèixer noves sensacions, noves comprensions: l'ombra és el pes de no poder ser, de no merèixer una vida plena. "Ho sent connectat a totes les dones de la família, no se'n salva ni una", diu. Ara que pot viure clarament el dolor i la confusió, identifica què necessita realment: necessita la validació de sa mare. A través del role-playing satisfem aquesta necessitat, aquest buit del passat. Ara, ella està en condicions de donar-se ixe recolzament, i d'enfrontar la seua realització amb l'agredolç de les pors i les esperances.