Tecnologies del creiximent (I)

Comunicació sorprenent
Carles és un home jubilat, que ve des de fa un temps a teràpia. En alguns aspectes hem avançat, però de vegades, em trobe desorientat per la seua costum (pense jo) de no escoltar el que li dic, i d'interrompre. També té dificultats de comunicació amb altres persones del seu entorn.
Comence la sessió preguntant-li per les seues coses. Després d'escoltar durant uns minuts, faig un comentari que és ràpidament interromput per ell. Però aquesta vegada me n'adone que el comentari l'he fet en una veu aguda, amb què intente ser amable. Em ve al cap un estudi segons el qual els homes anem perdent capacitat d'escoltar registres aguts amb l'edat. Prove a reflexar una veu més greu i cavernosa, com la que fa ell:

automàticament, detén la conversació, em mira confiadament als ulls i en la seua resposta denota que ha comprés el comentari. La sessió continua amb una profunditat i suavitat meravelloses, tret de quan em centre en el contingut del que estem parlant, em tense, i torne a fer un to agut: per moments, perdem la connexió, i la tornem a trobar. Si em pose en la seua pell, entenc que déu ser confús i irritant no entendre el que t'estan diguent, i així, potser jo també interrompria i faria per a que passara prompte eixe molest brunzit, inclús que sentira que el meu interlocutor és molt desconsiderat per no expressar-se amb claritat.


Però aquesta vegada ha sigut diferent, per sort, i la sessió acaba amb una expressió alleujada i alegre de Carles, i una sensació de comunió humana, (fantasege) en ambdós.

De nou, les causes i els efectes
Imaginem que no haguera arribat mai a aquesta conclusió: tindria un gran calfament de cap, sobre com enfronta les relacions aquesta persona, si té por de ser dominat per altres, o si té una olímpica indiferència pel que pensen els demés... naturalment, tractaria d'aplicar solucions en concordància amb aquestes teories. Els resultats serien, en el millor dels casos, pobres, i en el pitjor, frustrant i dolorós per a tots.

Saber com causar els efectes que volem depén d'haver acumulat prèviament coneiximents de l'assumpte, des de diferents perspectives, intuitiva, matemàtica, antropològica, filosòfica...

Històries verídiques
Si no és prou evident amb la història de més amunt, en comente una altra, sovint esmentada per explicar processos de canvi de paradigma (que m'agradaria tocar en altre moment):

Al primer terç del s.XX, les neveres es tancaven hermèticament d'una forma diferent a l'actual: tenien una maneta que, girant-la noranta graus, feia pressa en un enganx, com encara veiem en algunes sales refrigeradores professionals.
Què passava? Molts xiquets, jugant a l'amagatall, trobaven en les senzilles neveres una trampa mortal.

Era necessari aturar la tragèdia! Als Estats Units, es va emprendre una costosíssima acció de prevenció, fent que els fabricants incorporaren una maneta interior i realitzant campanyes de conscienciació a les escoles, periòdics i ràdio, per a que els més menuts aprengueren a obrir si alguna vegada es quedaven tancats a dins.
... fins que algú se li va ocòrrer posar gomes i imans (materials ja existents). Fi del problema.

Quantes esquenes baldades per fregar el terra a mà! ... fins que algú li posà un pal al drap.

El sentit de la tecnologia
L'inventor Buckminster Fuller va introduir conceptes com 'sinèrgia' o 'efemeralització', que vénen a referir-se al principi: 'Fer més amb menys'.

D'això va la tecnologia, no? Utilitzar la nostra ment per a fer les coses millor, tindre millors resultats amb menys consum de recursos. Si bé s'ha qüestionat aquesta idea, perquè segons diuen els crítics, el que simplifica per un costat ho complica per altre, no se m'acut altra que insistir: la tecnologia ens haurà de traure dels problemes que generà la tecnologia. És a dir, si la producció en cadena va portar alienació i explotació dels treballadors, potser una 'efemeralització' semblant del sistema assambleari haguera permés un model més just (encara estem a temps, eh!).

La tecnologia descontaminant seria un altre exemple del mateix: com en la majoria de les polèmiques, no es tracta tant de negar una o altra opció com d'incorporar allò que havia quedat fora prèviament, en un diàleg constructiu. El procés històric 'Tesi, Antítesi, Síntesi', com expressara Hegel.
Però, què és una tecnologia? Bàsicament, podriem dir que una tecnologia és la serie de passes que ha fet algú, o alguns, per a obtindre un cert resultat, de forma tal que qualsevol altra persona que seguisca les mateixes passes, obtindria un resultat semblant.
Amb una definició així d'ampla, podem entendre el que Michel Foucault anomena 'Tecnologies del jo': allò que ens permet desenvolupar-nos, desenvolupar els nostres sentits, la nostra consciència, les nostres capacitats.

Fi de la primera part

Cap a on anem?

Una pregunta substanciosa...
Començant el grup, una parella conversa animadament.

Propose treballar, sobre el que parlen, o sobre altra cosa. Em referisc al 'treball' vivencial, en el que estan implicades les paraules, però també l'instint, la intuició, les emocions, les vísceres...
Sergi (nom figurat) es gira i em demana:
- No ens podries fer una explicació teòrica de com és la filosofia del que estem fent, de com viure?
Entenc que busca aclarir una confusió, també, (fantasege), conjurar un vèrtigen de deixar-se dur a vés-a-saber quines experiències.
M'agrada molt una dita de Sant Joan de la Creu: 'Per anar a on no se sap, cal anar per on no se sap'. Sense pretindre que tinguen fè en mí, sinó en ells mateixos, propose una activitat destinada a prendre consciència de com en cada acte que faig, està involucrada, significada, tota la meua existència. És aparentment senzill: consisteix en prendre consciència de cada acte que faig, i verbalitzar-ho a un/a company/a, afegint al final de cada frase: "... i aquesta és la meua existència".
En acabar l'exercici, no s'han respost les preguntes, ni tan sols encerten a descriure l'experiència consistentment amb paraules i arguments, però afirmen haver tingut una experiència significativa.

... I un intent de resposta
En realitat, abans de proposar l'exercici, vaig apuntar que no podia fer una única resposta: realment, en aquestos temps multiculturals i sobreinformats, el més que podem fer és destriar aquelles tendències, ensenyaments, pràctiques, que apunten a una instància superior, sols definida per una intuició de 'qui-puc-arribar-a-ser'.

Així com el nadiu de la selva es guia per una atenció sublim per a distingir el que assegure la seua supervivència, els nadius de la curiosa època que ens ha tocat viure hem d'anar també a la 'cacera' d'allò que ens fa bé, i evitar el que ens fa mal. En el nostre cas, irònicament, ens cal aconseguir el que molts dels pobles primitius ja ténen: una integració social harmoniosa, una vertadera vida emocional, una connexió pura amb el medi i l'univers.
Ara bé, com que no hi ha lloc per a tots a la selva, i probablement durariem mig telediari, volem aconseguir un estat semblant però amb la nostra identitat social i individual, i totes les complexitats que això comporta.
Ho podriem condensar així: Ser el que som, autènticament, plenament, integradament.

Tres elements
Si estem d'acord amb l'objectiu (definit en termes amplis, amb els que qualsevol puga sentir-se còmode/a), ara ens resta vore què ens pot portar allí.
Un aforisme aparentment contrari al de més amunt, que jo trobe complementari, és el sufí que diu, 'Oh peregrí! Si no saps on estàs, ni cap a on vas, és probable que mai arribes allí'.
Tres aspectes que ens poden ajudar:

- Prendre contacte amb les qualitats encomiades per la 'filosofia perenne' (és a dir, la saviesa espiritual comú a molts pobles, èpoques i cultures). Són senzilles de trobar i difícils d'aplicar: Veritat, Noblesa, Harmonia, Coratge, Generositat, Humiltat, Alegria, Altruisme, Equanimitat, Amor... A poc que reflexionem, es justifiquen elles mateixes. Sonarà a 'retor-anti-relativista', però cal reconèixer que en aquesta època, i en aquesta societat (la valenciana), entre tant de lletgisme i celebració de la mediocritat com a mesura de totes les coses, vindria bé un poc d'idealisme, de reinventar una cultura popular més sintonitzada amb inquietuds ètiques i estètiques...

- I sobre aquest contacte amb les qualitats, assumir un treball personal d'auto-cultiu, i cultiu amb altres. Cultiu, cultura: posar els mitjans per a que una terra, una persona, done fruits, es torne fèrtil. Regar, adobar, llaurar, sembrar, birbar. En el cas de les persones, aprendre, reconèixer els errors, practicar noves maneres de fer, dissenyar metes i estils de vida d'acord amb els ideals i criteris de cadascú...

- I una forma estupenda de cultiu personal són les tècniques gestàltiques de contactar amb el present, amb la meua realitat, acallant per uns moments la 'Mental FM', són el que em pot connectar al més important: a qui sóc en realitat i el que estic éssent a cada moment.

Quan cerquem vore clarament el nostre interior, la ment no fa sino tergiversar la nostra realitat, tractant d'evitar-nos aquelles parts de l'experiència que ens resulten conflictives, pel motiu que siga, però que acostumen a ser on resideixen les solucions que no trobava: Per exemple, una persona es sent insegura i confusa, i alhora evita acuradament agredir: allí resideix la seua força, la seua claritat. Una altra, evita la tendresa i el compromís, mentre es queixa de soledat i falta de vitalitat: el mateix. Per això, el disseny dels exercicis gestàltics inclou inhibir les 'fugues d'atenció' que esquiven parts de l'experiència: les manipulacions (seduir, aplacar, intimidar, donar pena...), les elucubracions allunyades de l'experiència, parlar 'sobre' (en paraules de Perls, 'sobreisme' -aboutism-), parlar del que 'deuria' ('deurisme' -shouldism-)... En definitiva, donar generosament la nostra atenció a l'experiència, tant si ens sembla 'agradable' com 'desagradable', 'bonica' com 'lletja', 'bona' com 'roïn'... I així, estar més en contacte amb el que s'és ('esisme' -isism-).

I una reflexió

He sigut un home que busca, i encara ho seguisc sent, però ja no busque en les estreles i en els llibres, sinó que comence a escoltar els ensenyaments que em comunica la meua sang.

Herman Hesse

Ser o ser molts: eixa és la qüestió

La realitat de qui sóc
Jo sóc jo.
Clarament, sóc una entitat diferent del meu entorn. Jo era jo, fa vint, o seixanta anys. Jo seré jo, d'ací vint o seixanta anys. I com sé que sóc jo? Doncs, perquè estic al centre d'un continu d'experiències: jo em llave les dents, jo veig el cèl, o una peli, jo m'emocione amb un paisatge, una discussió o una simfonia.
Cadascú de nosaltres percebem la realitat d'una manera específica, pròpia. La meua manera específica... almenys fins al moment següent: El que em transmeten els sentits i la meua reacció emocional i els meus actes quan veig un pastís és diferent, si tinc fam o no, o si acabe de llegir un llibre sobre els efectes del sucre en la salut.

La meua percepció de les persones canvia segons l'humor del dia, de l'hora o de l'edat. Les diferents situacions socials també em fan actuar d'una forma o un altra: al ca'l metge m'assec comedidament, al cine m'espatarre, quan rep una visita, estic de peu. En privat parle desinhibidament, davant un públic, m'ixen gallets i sue.

I malgrat aquesta polícroma i infinita varietat d'experiències que em travessen constantment, transformant-me, no tinc cap dubte de que al centre de totes elles hi ha un 'Jo', pretesament lliure i sobirà, amb una personalitat fixa, que difícilment canvia al llarg del temps. Es més, em veig com una conseqüència natural de com era de menut, versió corregida i augmentada.

En què quedem? Tinc una personalitat en la que afiançar la meua identitat, o sóc un manoll de tendències passatgeres?


Dues visions complementàries

El Buda Sakyamuni comparava els fenòmens de l'ego amb el tronc d'un bananer: per molt que peles, mai arribes a una fusta sòlida. 'Tot és impermanent, llevat de la impermanència (anikka).'

Actualment, el socioconstructivisme s'obri pas acadèmicament i idees impensables fa un temps comencen a calar entre nosaltres: no som un 'jo', sinó molts: El context social ens construeix, i som diferents en cada situació, com he comentat més amunt; més quanta més tecnologia de comunicació utilitzem: Així, no sóc el mateix parlant per telèfon amb ma mare, que quan la tinc davant; ni el mateix a la cua de l'autobús, que a un xat, també canvie d'estar veient una peli d'aventures, a estar d'aniversari amb companys de treball.

D'altra banda, és evident que totes tenim uns trets de caràcter relativament estables, que podem reconèixer en nosaltres i en les demés persones. Filant més prim, quan atenem bé com és l'altra persona, podem vore certes qualitats que semblen vindre d'antic, d'una instància més arcana que el propi individu; potser genètic, potser kàrmic, potser tribal: la forma de mirar, l'energia que deixa una persona a l'habitació, una forma característica de moure's, de modular la veu. O potser, una passió inusitadament profunda pels ocells, per la mar, per la història...: endevinem forces que guien al subjecte, com el vent als núvols.

La psicologia budista ens parla dels vasana: les impressions o residus kàrmics arrelats, empremtes antigues, molt difícils de trascendir. Una anècdota parla d'un deixeble del Buda, ja molt evolucionat, el qual, durant els passejos amb el Mestre, tenia per costum abraçar arbres. La tradició explica que aquesta tendència li venia per antigues encarnacions com a mico, quan vivia de branca en branca.

S'estiga o no d'acord amb aquestes suposicions, la idea de vasana dóna idea de la profunditat de la nostra naturalesa individual. Pot semblar oposada a la 'construcció social'. Però si les posem juntes creativament, ens evoca la idea de que diferents tendències del nostre 'jo' ténen diferents graus d'arrelament: des del purament circumstancial, i deslligat de la voluntat individual (com les persones que forçadament alçaven la mà a les marxes feixistes); fins l'altre extrem: altres que ténen un sabor fòssil, arcaic (com quan algú 'es posa fet una féra', o quan una música exòtica ens desperta un enyor indescriptible). Enmig, un gran ventall de reaccions i tendències que considerem 'Jo sóc'.


Natació posmoderna...
Avuí el socioconstructivisme parla de la 'saturació del jo': un moment històric en el que la identitat individual, tal com la concebem des del Renaiximent, està saturada, per obra i gràcia de la cultura i les tecnologies de comunicació: prompte arribarà un moment en què no ens cabran més identitats en el mateix cos.

Potser vessarem com un got ple en altres formes d'organització de la consciència diferents del 'jo'?
Aprendrem a nedar en una existència en la que la més important referència no siga 'Sant Jo'?
De moment, ens cal fer-nos conscients, assimilar, les diferents identitats que portem damunt, o dins; i per a fer això ens cal un 'port franc', un espai compatible amb totes i que facilite la comunicació i la cooperació entre elles. Curiosament, recorda molt a una democràcia (a una de veres, s'entén).

K. Gergen, autor de 'El jo saturat', assenyala que el centre integrador hauria de ser un espai calm, 'insípid' (sic), pla. Indica com a referent, la cultura de l'obediència dels xinesos, per l'arrelada filosofia de Confuci. Com jo ho entenc, una plaça, un centre que es deixe xafar, envair, per a que les diferents tendències troben l'ocasió d'expressar-se sota el focus de la consciència, i eixa part de nosaltres puga ser redimida, alliberada de les cadenes de l'automatisme compulsiu i destructor.

... i caminars antics
Així, cobren sentit els valors tradicionals d'humiltat, obediència i conformitat, com elements que faciliten la integració interior, la trascendència de les polaritats i alienacions. Aleshores, hauriem de tornar al 'Sí Don Mariano por la G. de Dios, a sus pies' per a trobar-nos a nosaltres mateixos?

Els desastrosos resultats de l'obediència i la conformitat són per dues raons: una, que en la concepció tradicional, el que és un ideal de conducta esdevé, per mig d'una deficient pedagogia, en un "Deuries" que no té en compte a la persona real, i per tant, és alienant en comptes d'alliberador: en compte de conformar-se amb la pròpia naturalesa, i a una disciplina raonable de convivència, el model autoritari ensenya, amb coacció, a conformar-se, com plastelina apretada, a un motlle social inqüestionat. En compte d'obeir els dictats del propi Organisme, de crear, de jugar, d'aprendre, de relacionar-me; o obeir només a qui i quan la pròpia raó ho aconsella, el model autoritari ensenya a obeir a altres usurpant l'enteniment, el propi criteri.

I segon, perquè aquests valors s'han fet convergir en autoritats personificades, en èlits àvides de poder, en compte de destinar-se a honorar al propi Ser no-egoic, i a la Comunitat, la identitat col.lectiva i no excloent, que és la que pot merèixer aquesta rendició personal de servei. Exemples pràctics d'aquesta actitud els veiem en els líders idealitzats pel cinema, com ara els papers de Russell Crowe (Gladiator, Master and Commander, Robin Hood), Cate Blanchett ( Elizabeth d' Anglaterra, Galàdriel), o la sacrificada Joana d'Arc que interpreta Milla Jovovich. Són personatges que no volen el poder personal sinó per servir el seu propi destí i el de la seua comunitat. La biografia de molts altres personatges reals i de ficció exalten aquestes qualitats en actes que contraposen una raó vital a la raó pragmàtica i acrítica del seu entorn, alhora que es prostren al bé suprem, propi i col.lectiu.
Però no cal ser un líder formal, ni anar-nos-en tan lluny: cada dia, moltes persones estan donant humiltat, obediència i conformitat amb les necessitats reals de la societat, manifestant-se, oposant-se a les retallades en educació, a les urpes del capitalisme salvatge. I quan ho fan sense odi, sense personalismes, amb entrega sincera al bé comú, la seua personalitat adquireix per als altres una noblesa, una subtil pàtina iridiscent que inspira reverència i amor.


Però...Hi ha terra ferma?
No serveixen els valors prêt-à-porter per a integrar la personalitat, si no és tenint un contacte exquisit amb el propi procés o el de l'altre, si som educadors o terapeutes. Un mapa no serveix de res si no sé on situar-me en ell, ara. Un procés gestàltic ho pot il.lustrar (el diàleg està reconstruit aproximadament):

Toni (nom figurat) ha fet, com els companys i companyes del grup, una 'fantasia dirigida', un tipus d'exercici gestàltic. Durant l'exercici, s'identifica amb dos elements que li han cridat l'atenció, pel seu caràcter intens i oposat; un tronc i un rierol. Propose explorar eixa dualitat: seu ací i sigues el rierol, parla com a rierol:

"- Jo sóc fort, energètic, vital, no veig als costats, però no em fa falta, jo vaig avant, avant.
- Com veus al tronc?
- Buà, és horrorós. Está allí, deixat caure, podrint-se sense fer res.
- Digues-li-ho a ell.
- Eres un muermo tronc. Te vull fora de la meua vida. Eres horrorós. No fas res, i estàs allí tombat, deixant-les caure. Me poses dels nervis.
- Vols posar-te en el lloc del tronc per explorar què es sent ací? (accedeix)
- ... Té raó. Sóc un muermo, estic apoltronat i no faig res. Però... jo veig als costats. Jo puc descansar i donar-te forces. Jo sóc sòlid. (Es gira cap a mí amb gest extranyat i diu:) Sembla com que ara entenc als dos. No entenc com ho entenc, però ho estic veient distint..."

Acabem amb una gran mística, la pell de la qual ha sigut sovint utilitzada pels llops autoritaris (i per cert, que la interpretació de Paz Vega a la pel·lícula de Ray Loriga es pot afegir amb mèrit a la llista de més amunt).



Nada te turbe


Nada te turbe;
nada te espante;
todo se pasa;

Dios no se muda,
la paciencia
todo lo alcanza.
Quien a Dios tiene,
nada le falta.
Sólo Dios basta.



Santa Teresa d' Àvila
(1515-1582)

Causes i efectes

Una habilitat molt vital
A la vora d'una sèquia hi ha un pit-roig, que fa ullades al seu entorn.

Necessita saber què és cada cosa que veu: Un cuc! Ah, m'acoste perquè em causarà nutrició. Un altre pit-roig mascle! Vaig i em baralle amb ell, perquè si el deixe em causarà la pèrdua del meu territori, i això em causarà menors probabilitats de reproducció. Un gat! Me'n vaig, o em causarà la mort.

Establir relacions causa-efecte és una habilitat imprescindible per a manejar la realitat. Des de ben menuts, maldem per comprendre la mecànica causal de la realitat que ens envolta: un plor causarà que m'atenguen; un cop fort causarà que es trenque el vidre; estudiar causarà l'aprovació dels adults; pegar a Joanet causarà problemes.


Dibuixem una miríada de línies

que van del passat al present, i del present al futur: són les puntades amb què brodem el nostre model de realitat. Aquest complex disseny ens permet ser eficaces i també, calmar parcialment l'ansietat de no controlar, el terror de viure en una realitat que sobrepassa amb molt la nostra comprensió i capacitat de previsió.
Potser per això n'abusem tant, d'aquest mecanisme.

"Per a què?" en comptes de "Per què?"
Tomàs (nom fictici) vingué amb gran ansietat a la consulta. Un cúmul de circumstàncies nefastes ha exacerbat un estat desassossegat, en el que resulta molt difícil pensar amb claritat. La menor d'aquestes circumstàncies no ha estat una ruptura inesperada i traumàtica.
"- Jo necessite entendre per què, per què esta persona ha actuat tan mal amb mí? Per què se comporta així? Per què no me n'he adonat abans? Per què no puc deixar de pensar en ella? Per què?"
Amb la conversa, anem provant a substituir les preguntes "Per què?" per preguntes "Per a què?". Així anem progressivament descobrint una altra manera de vore les coses (un mapa), més funcional.
La següent vegada que ens veiem, Tomàs afirma estar comprenent millor la situació, haver reduit substancialment els pensaments obsessius, i afirma: "El que més m'està ajudant és fer-me la pregunta del "per a què?".

I per què ens dóna més informació el "Per a què?" que el "Per què?"?
El segon indica una causalitat, que tendim a creure única, i acostuma a degenerar en una racionalització improductiva. Per exemple, "Per què estàs llegint açò?": una possible resposta és "perquè m'agrada". Però també serien perquès vàlids: "Perquè vaig aprendre a llegir a escola", "Perquè tinc un mòbil de darrera generació", "Perquè estem en una democràcia", "Perquè es van extingir els dinosauris i començà la supremacia dels mamífers". En el perquè caben còmodament desitjos, metes, justificacions, i qualsevol relació arbitrària entre fets passats.

Perquè eres així? "Perquè em ridiculitzaven a l'escola"; "Perquè els meus gens ho determinen", "Perquè m'ensenyaren a valdre'm per mí mateix"...
Totes les respostes són molt esbiaixades, tret de "Perquè totes les experiències que he viscut, i que han existit abans de mí, grans i menudes, m'han conduit al ser que sóc ara."
Pel contrari, Per a què? es centra en el propòsit de la conducta, en la intenció. Això ens situa directament en un plànol més concret, i quan em referisc a mí mateix, a prendre contacte amb les meues necessitats, i així, poder-les satisfer millor. Per exemple, si em pregunte, "Perquè fume?", el meu "secretari interior" o inconscient, potser em responga: "Perquè estàs idiota".

Preguntes pobres, respostes pobres.

En canvi, si em pregunte, "Per a què fume?", dirigisc l'atenció a la necessitat que tracte d'omplir amb el tabac: de calma, de menjar, d'integració social, de fer alguna cosa. Si em faig més conscient de què necessite realment, puc triar altres camins, si tinc fam, menjar; si vull sentir-me prop d'algú, parlar-li; etcétera.
I si em pregunte Per a què? respecte de les altres persones, potser veja amb més profunditat la seua recerca, i m'incline més a sentir compassió o a ajudar, o allunyar-me amb respecte. En qualsevol cas, tindré un 'mapa' més nítid de la realitat interna de l'altre.
Per fi, si el Per què ens situa en el terreny de vore la conseqüència actual d'una causa passada, deixant-nos justificats però impotents; el Per a què? ens posa en la rampa de llançament de la nostra pròpia vida. Incòmode de vegades, valuós sempre, situar-nos com a causa de la nostra vida i no com a efecte és el que ens dóna la oportunitat de viure de veres.
És el que coneguem per "responsabilitat": obrar sabent que dels meus actes depén el resultat.

Responsabilitats, causes i autoestima
La responsabilitat és un concepte molt apreciat, sols que cadascú l'entén 'segons li va en la fira':
Una persona es pot considerar molt responsable si compleix amb les seues obligacions socials, amb el seu treball i l'exercici del vot. En canvi, considerar que té 'mala sort' amb l'amor, tindre cegada la seua necessitat d'aliments saludables, i menystenir la seua fam de comprensions metafísiques.
Altra persona produeix excel.lents resultats amb les relacions d'amistat, i amb el que té a vore amb la família i els companys de treball, i considerar que té 'mala sort' amb la gestió dels diners, o de definir una carrera professional, i ignorar tot acte de responsabilitat ciutadana, inclús en temes que li toquen de prop (un femer al costat de casa, reduccions de jornal, per exemple).
Nathaniel Branden, el conegut expert en autoestima, senyala que la percepció d'ú mateix com a causa (responsable) en una àrea concreta de la seua vida, coincideix amb el grau d'autoestima que ha aconseguit mantindre en ella. Per exemple, si els missatges que he rebut de menut/da m'han convençut de que era poc intel.ligent, tendiré a no sentir-me capaç de causar canvis en eixa àrea, i no em sentiré responsable del que circula entre les meues orelles.
Si he cregut que era un crack de la mecànica, sentiré naturalment que resoldre problemes mecànics, encomanar peces, investigar nous dissenys, calcular friccions i càrregues... va amb mí, inclús quan siga difícil.
Si les experiències frustrants em portàren a concloure que no sóc digne/a d'amor (baixa autoestima), tendiré a posar la responsabilitat del que em passe en les relacions en els/les altres, o en la genètica, o en la societat patriarcal-capitalista, o un mal d'ull.

La pluja causa que creixca l'herba.
El matrimoni Andreas, desenvolupadors de tècniques de PNL, explorararen com ens fem una idea visual de les causes i els efectes: Com imagine la relació causal de la frase de dalt, entre la pluja i l'herba? ... potser imagine una pel.lícula curta, on després d'una cosa ve l'altra. O una fletxa en un diagrama. O d'altra manera.

Si vols fer l'experiència i observar com et representes la causalitat, ací unes frases d'exemple:
- La mala alimentació causa obesitat.
- Les experiències d'èxit causen autoconfiança.
- El vi junt amb la calor, causen son.
- Els gestos bruscos causen que se'n vagen els ocells.

I ara ens podem representar mentalment unes altres, a vore com ens vénen:
- Les meues atencions causen bellesa en les plantes de casa.
- El meu treball causa beneficis per a mí i per a altres.
- Triar el que menge causa el meu estat de salut.
- Comunicar-me amb franquesa causa relacions satisfactòries.
- Adquirir coneiximents em causa una visió de la vida més rica.
- Resoldre diligentment els assumptes em causa temps lliure.
- Jo he sigut la causa de la meua vida present, i sóc la causa de la meua vida futura.

I per acabar, un acudit

Dues amigues:

- Jo abans creia que si passaven dues coses correlatives, hi havia una relació causa-efecte. Però vaig fer classes d'estadística, i ja no faig eixa suposició.

- Ah, què guai! O siga que et varen servir les classes?

- Mmm... Potser.

Vas al "loquero"...?

Un estigma social

Una conversa entre dues amigues (recreada sobre una experiència relatada per una client, més comentaris d'ací i d'allà):

- ... i ja duc dues sessions amb este xic, i no sé, de moment tinc esperances que vaja bé i que puga deixar enrere això que em passa.
- Però tía, tanta teràpia i tant de rollo, a tu lo que te fa falta és que ixcam un dia de festa i animar-te i voràs com se te'n van tots els rollos. Has tingut mala sort amb ( el teu problema ) i ja està, un altre dia tindràs més sort. I si vas, procura que no s'entere ta germana ni en la faena, a vore si se pensen que estàs com una moto.

En aquest breu parlament es veuen moltes de les pors i preconceptes que es ténen del treball sobre la pròpia consciència, sobre alliberar-se de temors i limitacions produides per la ment: La persona que va a teràpia és, en aquesta visió, algú que ha abdicat de la pròpia sobirania per a posar-se en mans d'especialistes que, com al quiròfan s'extirpa un apèndix, li extirparan el mal mental que l'aqueixa, o li donaran pensaments dolcets, paliatius sapastres d'una vida autosuficient, espavilada i xulapa.

Junt amb la dona sexualment activa, l'home afeminat i vindre del poble; anar a teràpia forma part dels estigmes cruelment atiats per la societat passada ( i més matisadament, l'actual ) contra els diferents, els humils i els dèbils.

Em vull centrar en la que ens ocupa ( malgrat que és molt interessant vore el quadre complet del control social per la vergonya), i espigolar algunes possibles arrels d'aquesta manera de pensar sobre el desenvolupament personal.

Les raons culturals
A més de periodes històrics autoritaris, tenim un substrat, vullgam o no, per a bé i per a mal, fortament catòlic. En el catolicisme, la cosmovisió oficial és comunicada als fidels per un delegat de Roma. Qualsevol pensament propi que se n'isca de la interpretació que en fa el Papa de la Bíblia, és anatema.
Per tant, no és d'extranyar que ens resulte familiar una actitud desigual, unidireccional i absurdament dogmàtica en totes les professions assimilables al paper de xaman-retor: des del "se me toma usted esta pastilla todas las noches" dels metges, al "a tí lo que te pasa es... ( y por tanto ) tú lo que tienes que hacer es..." dels psicòlegs, passant pel "así son las cosas y así se las hemos contado", d'algun presentador de telediaris; són actituds que van canviant afortunadament, però que encara cuegen, i més a l'imaginari col.lectiu.

Des d'aquesta perspectiva, anar a teràpia és poc diferent de dur el PC al tècnic per a que formatege el disc dur i instal.le el que més li plaga. Òbviament, una opció temible i humiliant.

Hi ha un altre factor, més simpàtic, però igualment limitador: Cada poble reifica certes actituds, certs trets de la personalitat com aquells que porten la Virtut, en el sentit taoista de virtut com allò que flueix sense obstacles per estar en concordància amb el sublim ordre del cosmos.

En el cas de la cultura espanyola, el coratge, la desimboltura fresca i decidida del torero, de la cantaora flamenca, del bandoler romàntic, han assenyalat un cànon vital a moltes generacions. Si bé la cultura valenciana sembla més donada als aspectes dionisíacs del folklore ( falles, carnestoltes, fogureres... ), possiblement influida per l'orientació turística de l'economia; també podem rastrejar aquestes actituds d'heroisme aspre i descarnat en la veu de cantaors com Miquel Gil o Pep Botifarra.

I això ha tingut un costat lluminós, d'invitació a la vida, sigues tú mateix, escolta els impulsos, deixa ixir el teu geni creatiu, sigues genuí, acara la dificultat, el perill i el dolor, etc. ; i un altre obscur: no reflexiones, no escoltes consells, minimitza els teus defectes fins que queden fora de la vista, insensibilitza't a les teues 'debilitats' (necessitat d'amor, de comprensió, de descans...) i riu-te de les dels altres, imposa't, improvisa, alimenta el teu ego, que d'una 'manotà' inspirada es resoldran els problemes.

Les raons de la professió
Fins fa uns anys, és cert que les eines amb què comptava la professió eren d'una eficàcia modesta. Des de l'aparició de la PNL fins avuí, assistim a un sorgir de tècniques i formes de treball que dónen resultats sovint fulminants a molts problemes. Però queda un 'establishment' per transformar, i una fama que netejar, ixa és la crua veritat: les persones confien poc en les possibilitats reals de la teràpia.
A banda d'això, des de l'adveniment de la Gestalt i els grups de creiximent personal, coincident amb l'esclat creatiu dels '60, sempre han hagut una minoria de buscadors vertaders, que han trobat en la teràpia un camí diferent per realitzar-se. Però mai han passat d'una minoria, inquietant a l'statu quo, tant dels estaments oficials com de la societat. Per a quasi tots, usuaris i professionals, la salut mental ha sigut una qüestió de mínims, per poder suportar una vida 'més o menys bé'.
Tot va canviant, i la idea de treballar amb la pròpia ment i amb la pròpia vida deixa de ser una tasca de retors i monges, psiquiatres excèntrics, o filòsofs barbuts, per a ser, de la mà de nous professionals, dels grups de creiximent, llibres d'autoajuda, el coaching, la risoteràpia, reunions de meditació... una tasca íntima i lliure, una aventura personal amb un ventall d'opcions on escollir.

Les raons neuròtiques
'Neuròtic' és un terme útil en tant que ens assenyala la polaritat contrària a la Virtut, tal com l'hem descrit amunt: una forma d'estar en el món que produeix dolor, una interpretació pobra i distorsionada de la realitat interna i externa que porta necessàriament al fracàs en tots els àmbits: relacions, metes, realització existencial.
No és per tant una calificació moral, ni, com era originàriament, una justificació fisiològica dels mals existencials de les persones ( que evidentment no ténen el seu origen en el funcionament de les neurones, sinó en instàncies més subtils de la nostra naturalesa ). I en definitiva, el terme al.ludeix a tots nosaltres en major o menor grau, en tant que sers imperfectes. No hi ha per tant una línia divisòria entre sans i neuròtics.

Fet l'aclariment, deixe parlar a la gran psicoanalista Karen Horney:
" ( el pacient ) Inconscientment insistirà en que l'analista exagera la magnitud dels seus conflictes, que ell estaria perfectament si no fóra per les circumstàncies exteriors, que l'amor o l'èxit li llevarien la dissort; que pot evitar els conflictes apartant-se de la gent; que encara que puga ser veritat que no es pot servir a dos senyors, ell, amb les seues il.limitades capacitats de voluntat i intel.ligència, ho aconseguiria. O pot sentir -també inconscientment - que l'analista és un xarlatà o un babau benintencionat que simula un optimisme professional; que déu saber que el pacient no té cura (...)."
("Nuestros conflictos interiores", pgs. 167-168; ed. S. XXI)
Si això pensem quan ens decidim a posar-nos en teràpia, ¿què no pensarà la immensa majoria de persones que ni tan sols s'ho plantegen? Aventure que pensen que qui es posa en teràpia és perquè, per debilitat, per incapacitat, ha deixat que es trencara la xarxa de fantasies que ens separa de la realitat - i per tant, del terror, l'autocondemna i la bogeria.

Per a mí, les persones que han (hem) decidit posar-se en teràpia no eren més sanes ni més malaltes que el promig de la població, però pels misteriosos designis de la vida, han reunit la lucidesa, la responsabilitat, l'autoestima, la informació, i especialment el coratge, de tirar-se a la piscina. O deixar de fugir dels fantasmes, fer mitja volta i plantar-los cara. És el 'Yihhad' o 'lluita interior' dels sufís; la "Batalla de l'Amor" dels mestres amazònics, el "Viatge" arquetípic dels herois mítics, com Jason, Aladí, Alícia o Frodo.

Per tant: Felicitats! Si estàs en el camí de buscar ajuda per resoldre les teues dificultats, ànim, i pensa que ningú avança en aquesta vida si no és amb ajuda d'altres; i sobretot, que merèixes la consideració de ser l'avantguarda d'una societat millor.

Un projecte existencial

Qüestions sense resposta?

Un home de mitjana edat, amb la veu sospirant, el cos tens, crispat, s'asseu als coixins de la consulta. Un germà seu, només uns pocs anys més major, muigué dos dies enrere, de càncer de pulmó.

- Te preguntes, i què és la vida? Per a què estem ací, passant tantes penes, i sempre maldant per ixir avant, i preocupan-te d'açò i d'allò... per a què?

"Tú no puedes volver atrás, porque la vida ya te empuja como un aullido interminable, interminable..." cantava Paco Ibáñez, el poema de José Agustín Goytisolo "Palabras para Julia".
Sartre deia que l'ésser humà està "llançat a l'existència, i de la mateixa manera serà llançat a la mort".

Molt bonic, sí senyor!









Riquesa de perspectives

No és la primera vegada que des d'aquest blog em faig ressó del principi de la PNL que és la flexibilitat: sota aquesta paraula està la idea de que quantes més perspectives tinguem d'una situació, més ric i aproximat serà el "mapa" de la nostra realitat. Açò ve a compte de que, si bé les asseveracions expressades amunt fan la impressió de ser depriments i incapacitants, no deixen de tindre un valor de lucidesa, de veritat. Arribar a aquesta consciència, tindre el coratge pujar per damunt de la boira de les menudències quotidianes, i acarar-se amb el propi destí, la pròpia naturalesa, és ja un èxit notable.

El problema amb les perspectives ve quan només en tenim una. I si ens quedem en aquesta visió obscura com a "la certa", "la bona", la nostra fisiologia, els nostres actes i el nostre entorn no tardaran en reflexar-la i reforçar-la.
La cosa es posa més interessant si a aquesta buidor la interpretem com a llibertat. Mira tú, la buidor i la llibertat són el mateix, sols que vist des d'altra... perspectiva.


Construint un projecte existencial

A partir d'ací, una vegada ens hem enfrontat al buit contraposant la nostra autoafirmada existència, ens queda tot per davant: Quina vida volem viure? Quins valors volem abraçar? Quines relacions construir? Quines metes realitzar? Quin altre món és possible?
"Au, quines ganes de calfar-se el cap..." diuen, amb aquestes o altres paraules, moltes, massa, persones.
Aquestes preguntes resultaran més atractives a qui ja s'ha atrevit a entrar en l'aigua freda de les qüestions de dalt, i a més no n'està conforme amb una resposta pesimista.

Atrevir-se a respondre-les, i a viure conseqüentment amb les respostes, suposa abraçar una vida no necessàriament fàcil, però sí real.
Podriem pensar que la resposta es troba en un gir radical, en una proposta de "La vida als boscos", de Thoreau, o com el protagonista (real i fictici) de la pel.lícula "Into the Wild".
És una possibilitat, però realment estariem mutilant una part de la nostra vida. I com diu David Allen, "la mundanitat és una porta secreta a la trascendència".
Escollir la tasca que volem deixar feta, les activitats que millor satisfaran les nostres aptituds i valors, construir les relacions familiars, professionals i socials que volem... és com obrir i mantindre un jardí emmig de la selva, un reequilibri constant.
Seria injust no deixar els altres versos del commovedor poema de J.A. Goytisolo, amb el que honorava sa mare i beneia sa filla, alhora:

PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso. "

Carta d'un terapeuta al seu client/clienta

Aclariment inicial

Des que vaig publicar el darrer post, algú em va suggerir que pot ser fóra interessant fer la torna: com veig jo a les persones que vénen ací? I no veig motiu per no fer-ho, millor, no trobe una excusa digna per no afrontar un exercici exhibicionista i arriscat a parts iguals. Així que hauré de posar la vergonya i la pusilanimitat (que no la prudència) en una ampolleta de vidre, fins a que acabe d'escriure. Per comoditat de lectura, variaré el gènere de la persona destinatària, en compte d'usar els dos cada vegada, sense cap altra implicació.

L'inici
Quan vingueres la primera vegada, estava expectant, curiós. Només haviem parlat una estona per telèfon, i per la teua veu, per la teua presentació, tractava d'intuir alguna cosa sobre tu. Arribares i vaig tractar d'obrir tots els meus sentits: qui eres? com eres? què diu la teua veu? què diu el teu aspecte? com són els teus gestos? quina visió tens de la vida, i del tema a tractar?... sempre m'ha impressionat la capacitat de Carl Rogers, el qual, segons es diu, era capaç de conèixer la naturalesa del problema del client en els cinc primers minuts de visita.
Més que arribar a una paraula concreta, a un gest desxifrable amb taules diagnòstiques, tractava de vore't, de comprendre la teua vida tal com se'm presentava davant meu.
També em vaig adonar que m'examinaves: no em resulta còmode, però entenc que és el deure de qui contracta qualsevol servei, i més un com aquest.
Així que allí estàvem: parlant de com és la teràpia, i de com eren els teus problemes, i al mateix temps, establint una dansa d'aproximació /allunyament en múltiples i complexos nivells preconscients.

Com digué encertadament John Lennon, "la vida és allò que ens passa mentre pensem en fer una altra cosa". D'això també anirà la teràpia: de fer-nos més conscients del "allò que ens passa...".


Treballant junts
Cada dia que ens veiem, abans de que vingues, faig una ullada a les meues notes de sessions passades, això m'ajuda a vore el teu procés amb perspectiva.
T'atenc i em capbusse en tu: per moments em deixe portar per la teua experiència, m'alegren les teues victòries, m'entristeixen els teus pesars i m'inquieten els teus desafiaments vitals. Però isc de tu per tornar a mi, i per buscar l'esglaó adequat a la teua passa en eixe moment, el que permeta a la teua consciència desplegar-se reconeguent els obstacles. Vaig i vinc, vaig i vinc...

Jo també forme part de la relació terapèutica. Fa uns anys, es va intentar un model informàtic que donava respostes prou afinades a un consultant. Va ser un fracàs: el creiximent com a persones necessita de l'intercanvi amb el món real, amb les persones reals. Hi ha una part de la nostra essència que no és individual, sino col.lectiva, un poc com els insectes socials, abelles, formigues, etc.
Així, jo estaré en la relació tan honestament com puga, excepte per l'aspecte de recolzar-me en tu per a tindre gratificació emocional o d'altre tipus, com sí que seria legítim en altres modalitats de relació entre iguals.
El meu interés en tu és sincer: els diners implicats en la nostra relació són el que a mí em permet atendre't descarregat de preocupacions externes, i el que a tu et permet deixar-te ajudar sense el neguit d'haver de cuidar de mí. I per les dues, un recordatori de la naturalesa de la nostra relació, diferent de la dels amics, de la de mestra/alumna, de la de confessor/fidel, de la dels amants, de la de pare, mare, filla, nét... Per suposat que no és qualsevol relació comercial. És una relació qualitativament diferent d'altres. És una relació en la que l'autorrevelació esdevé un aspecte clau. Per això, m'esforçaré en ser autèntic davant de tu. Si hi han en mí emocions "negatives", ho elaboraré amb tu de la forma més constructiva possible.
Desxifrar les particularitats, els límits i els potencials d'aquesta relació serà una de les nostres tasques. Perquè? perquè això et donarà les claus per a comprendre millor el teu ser-en-relació, o ser-en-el-món, cosa que, lluny de ser una cabòria filosòfica estèril, resulta molt pràctica per a viure cabalment.

En el potencial de la relació cap que creem entre els dos una bombolla de descompressió, en la qual ténen cabuda conductes poc probables en el aspre i condemnatori món exterior: calmar l'atenció fins a que arribe a captar els minúsculs canvis d'una emoció; experimentar moviments inhabituals; explorar la realitat des del punt de vista d'un somni, o d'altra persona... Per a mí és gratificant vore com et vas atrevint a expandir els teus límits, celebre i admire el teu coratge.

I quan no és així, comprenc els teus motius conservadors, els comprenc perquè jo també els visc, amb els meus propis límits. Sempre hi ha una frontera, malament si no fóra així.
I sé que simplement estar ací amb mí, exposada a observar la teua pròpia reticència, és també un acte valent i profitós, un estat correcte del teu procés: no hauries de fer altra cosa, no és una posició inadequada, mentre no es renúncie al creiximent.
M'alegre d'estar en la sessió amb tu, compartint la teua tasca de manejar la pròpia vida. Com tu, estic segur de que junts vencerem!!!




Conclusió

Me n'adone que escriure sobre la pròpia experiència com a terapeuta és també una forma d'autoteràpia, d'explorar més detingudament els continguts i la direcció de la meua ment i la meua activitat. Amb l'alicient d'escriure no només per a mí, sinó per a altres, que m'obliga a ordrenar i exposar amb major claritat el que visc. Abans de començar, em feia por mostrar-me inadequadament, decebre. Sabia conscientment que era difícil que em mostrara diferent a com em mostre a la teràpia, però se'm despertaven vells temors. Afortunadament he pogut deixar eixos vells temors a l'ampolleta, i posar-me al davant de mí mateix. I m'ha servit, en definitiva, per conquerir un espai més per a "ser", en la meua vida, i confie que també en la teua, lector!