Cap a on anem?

Una pregunta substanciosa...
Començant el grup, una parella conversa animadament.

Propose treballar, sobre el que parlen, o sobre altra cosa. Em referisc al 'treball' vivencial, en el que estan implicades les paraules, però també l'instint, la intuició, les emocions, les vísceres...
Sergi (nom figurat) es gira i em demana:
- No ens podries fer una explicació teòrica de com és la filosofia del que estem fent, de com viure?
Entenc que busca aclarir una confusió, també, (fantasege), conjurar un vèrtigen de deixar-se dur a vés-a-saber quines experiències.
M'agrada molt una dita de Sant Joan de la Creu: 'Per anar a on no se sap, cal anar per on no se sap'. Sense pretindre que tinguen fè en mí, sinó en ells mateixos, propose una activitat destinada a prendre consciència de com en cada acte que faig, està involucrada, significada, tota la meua existència. És aparentment senzill: consisteix en prendre consciència de cada acte que faig, i verbalitzar-ho a un/a company/a, afegint al final de cada frase: "... i aquesta és la meua existència".
En acabar l'exercici, no s'han respost les preguntes, ni tan sols encerten a descriure l'experiència consistentment amb paraules i arguments, però afirmen haver tingut una experiència significativa.

... I un intent de resposta
En realitat, abans de proposar l'exercici, vaig apuntar que no podia fer una única resposta: realment, en aquestos temps multiculturals i sobreinformats, el més que podem fer és destriar aquelles tendències, ensenyaments, pràctiques, que apunten a una instància superior, sols definida per una intuició de 'qui-puc-arribar-a-ser'.

Així com el nadiu de la selva es guia per una atenció sublim per a distingir el que assegure la seua supervivència, els nadius de la curiosa època que ens ha tocat viure hem d'anar també a la 'cacera' d'allò que ens fa bé, i evitar el que ens fa mal. En el nostre cas, irònicament, ens cal aconseguir el que molts dels pobles primitius ja ténen: una integració social harmoniosa, una vertadera vida emocional, una connexió pura amb el medi i l'univers.
Ara bé, com que no hi ha lloc per a tots a la selva, i probablement durariem mig telediari, volem aconseguir un estat semblant però amb la nostra identitat social i individual, i totes les complexitats que això comporta.
Ho podriem condensar així: Ser el que som, autènticament, plenament, integradament.

Tres elements
Si estem d'acord amb l'objectiu (definit en termes amplis, amb els que qualsevol puga sentir-se còmode/a), ara ens resta vore què ens pot portar allí.
Un aforisme aparentment contrari al de més amunt, que jo trobe complementari, és el sufí que diu, 'Oh peregrí! Si no saps on estàs, ni cap a on vas, és probable que mai arribes allí'.
Tres aspectes que ens poden ajudar:

- Prendre contacte amb les qualitats encomiades per la 'filosofia perenne' (és a dir, la saviesa espiritual comú a molts pobles, èpoques i cultures). Són senzilles de trobar i difícils d'aplicar: Veritat, Noblesa, Harmonia, Coratge, Generositat, Humiltat, Alegria, Altruisme, Equanimitat, Amor... A poc que reflexionem, es justifiquen elles mateixes. Sonarà a 'retor-anti-relativista', però cal reconèixer que en aquesta època, i en aquesta societat (la valenciana), entre tant de lletgisme i celebració de la mediocritat com a mesura de totes les coses, vindria bé un poc d'idealisme, de reinventar una cultura popular més sintonitzada amb inquietuds ètiques i estètiques...

- I sobre aquest contacte amb les qualitats, assumir un treball personal d'auto-cultiu, i cultiu amb altres. Cultiu, cultura: posar els mitjans per a que una terra, una persona, done fruits, es torne fèrtil. Regar, adobar, llaurar, sembrar, birbar. En el cas de les persones, aprendre, reconèixer els errors, practicar noves maneres de fer, dissenyar metes i estils de vida d'acord amb els ideals i criteris de cadascú...

- I una forma estupenda de cultiu personal són les tècniques gestàltiques de contactar amb el present, amb la meua realitat, acallant per uns moments la 'Mental FM', són el que em pot connectar al més important: a qui sóc en realitat i el que estic éssent a cada moment.

Quan cerquem vore clarament el nostre interior, la ment no fa sino tergiversar la nostra realitat, tractant d'evitar-nos aquelles parts de l'experiència que ens resulten conflictives, pel motiu que siga, però que acostumen a ser on resideixen les solucions que no trobava: Per exemple, una persona es sent insegura i confusa, i alhora evita acuradament agredir: allí resideix la seua força, la seua claritat. Una altra, evita la tendresa i el compromís, mentre es queixa de soledat i falta de vitalitat: el mateix. Per això, el disseny dels exercicis gestàltics inclou inhibir les 'fugues d'atenció' que esquiven parts de l'experiència: les manipulacions (seduir, aplacar, intimidar, donar pena...), les elucubracions allunyades de l'experiència, parlar 'sobre' (en paraules de Perls, 'sobreisme' -aboutism-), parlar del que 'deuria' ('deurisme' -shouldism-)... En definitiva, donar generosament la nostra atenció a l'experiència, tant si ens sembla 'agradable' com 'desagradable', 'bonica' com 'lletja', 'bona' com 'roïn'... I així, estar més en contacte amb el que s'és ('esisme' -isism-).

I una reflexió

He sigut un home que busca, i encara ho seguisc sent, però ja no busque en les estreles i en els llibres, sinó que comence a escoltar els ensenyaments que em comunica la meua sang.

Herman Hesse