Carta d'un terapeuta al seu client/clienta

Aclariment inicial

Des que vaig publicar el darrer post, algú em va suggerir que pot ser fóra interessant fer la torna: com veig jo a les persones que vénen ací? I no veig motiu per no fer-ho, millor, no trobe una excusa digna per no afrontar un exercici exhibicionista i arriscat a parts iguals. Així que hauré de posar la vergonya i la pusilanimitat (que no la prudència) en una ampolleta de vidre, fins a que acabe d'escriure. Per comoditat de lectura, variaré el gènere de la persona destinatària, en compte d'usar els dos cada vegada, sense cap altra implicació.

L'inici
Quan vingueres la primera vegada, estava expectant, curiós. Només haviem parlat una estona per telèfon, i per la teua veu, per la teua presentació, tractava d'intuir alguna cosa sobre tu. Arribares i vaig tractar d'obrir tots els meus sentits: qui eres? com eres? què diu la teua veu? què diu el teu aspecte? com són els teus gestos? quina visió tens de la vida, i del tema a tractar?... sempre m'ha impressionat la capacitat de Carl Rogers, el qual, segons es diu, era capaç de conèixer la naturalesa del problema del client en els cinc primers minuts de visita.
Més que arribar a una paraula concreta, a un gest desxifrable amb taules diagnòstiques, tractava de vore't, de comprendre la teua vida tal com se'm presentava davant meu.
També em vaig adonar que m'examinaves: no em resulta còmode, però entenc que és el deure de qui contracta qualsevol servei, i més un com aquest.
Així que allí estàvem: parlant de com és la teràpia, i de com eren els teus problemes, i al mateix temps, establint una dansa d'aproximació /allunyament en múltiples i complexos nivells preconscients.

Com digué encertadament John Lennon, "la vida és allò que ens passa mentre pensem en fer una altra cosa". D'això també anirà la teràpia: de fer-nos més conscients del "allò que ens passa...".


Treballant junts
Cada dia que ens veiem, abans de que vingues, faig una ullada a les meues notes de sessions passades, això m'ajuda a vore el teu procés amb perspectiva.
T'atenc i em capbusse en tu: per moments em deixe portar per la teua experiència, m'alegren les teues victòries, m'entristeixen els teus pesars i m'inquieten els teus desafiaments vitals. Però isc de tu per tornar a mi, i per buscar l'esglaó adequat a la teua passa en eixe moment, el que permeta a la teua consciència desplegar-se reconeguent els obstacles. Vaig i vinc, vaig i vinc...

Jo també forme part de la relació terapèutica. Fa uns anys, es va intentar un model informàtic que donava respostes prou afinades a un consultant. Va ser un fracàs: el creiximent com a persones necessita de l'intercanvi amb el món real, amb les persones reals. Hi ha una part de la nostra essència que no és individual, sino col.lectiva, un poc com els insectes socials, abelles, formigues, etc.
Així, jo estaré en la relació tan honestament com puga, excepte per l'aspecte de recolzar-me en tu per a tindre gratificació emocional o d'altre tipus, com sí que seria legítim en altres modalitats de relació entre iguals.
El meu interés en tu és sincer: els diners implicats en la nostra relació són el que a mí em permet atendre't descarregat de preocupacions externes, i el que a tu et permet deixar-te ajudar sense el neguit d'haver de cuidar de mí. I per les dues, un recordatori de la naturalesa de la nostra relació, diferent de la dels amics, de la de mestra/alumna, de la de confessor/fidel, de la dels amants, de la de pare, mare, filla, nét... Per suposat que no és qualsevol relació comercial. És una relació qualitativament diferent d'altres. És una relació en la que l'autorrevelació esdevé un aspecte clau. Per això, m'esforçaré en ser autèntic davant de tu. Si hi han en mí emocions "negatives", ho elaboraré amb tu de la forma més constructiva possible.
Desxifrar les particularitats, els límits i els potencials d'aquesta relació serà una de les nostres tasques. Perquè? perquè això et donarà les claus per a comprendre millor el teu ser-en-relació, o ser-en-el-món, cosa que, lluny de ser una cabòria filosòfica estèril, resulta molt pràctica per a viure cabalment.

En el potencial de la relació cap que creem entre els dos una bombolla de descompressió, en la qual ténen cabuda conductes poc probables en el aspre i condemnatori món exterior: calmar l'atenció fins a que arribe a captar els minúsculs canvis d'una emoció; experimentar moviments inhabituals; explorar la realitat des del punt de vista d'un somni, o d'altra persona... Per a mí és gratificant vore com et vas atrevint a expandir els teus límits, celebre i admire el teu coratge.

I quan no és així, comprenc els teus motius conservadors, els comprenc perquè jo també els visc, amb els meus propis límits. Sempre hi ha una frontera, malament si no fóra així.
I sé que simplement estar ací amb mí, exposada a observar la teua pròpia reticència, és també un acte valent i profitós, un estat correcte del teu procés: no hauries de fer altra cosa, no és una posició inadequada, mentre no es renúncie al creiximent.
M'alegre d'estar en la sessió amb tu, compartint la teua tasca de manejar la pròpia vida. Com tu, estic segur de que junts vencerem!!!




Conclusió

Me n'adone que escriure sobre la pròpia experiència com a terapeuta és també una forma d'autoteràpia, d'explorar més detingudament els continguts i la direcció de la meua ment i la meua activitat. Amb l'alicient d'escriure no només per a mí, sinó per a altres, que m'obliga a ordrenar i exposar amb major claritat el que visc. Abans de començar, em feia por mostrar-me inadequadament, decebre. Sabia conscientment que era difícil que em mostrara diferent a com em mostre a la teràpia, però se'm despertaven vells temors. Afortunadament he pogut deixar eixos vells temors a l'ampolleta, i posar-me al davant de mí mateix. I m'ha servit, en definitiva, per conquerir un espai més per a "ser", en la meua vida, i confie que també en la teua, lector!

Carta d'un client al seu terapeuta

Una explicació

A risc de resultar xocant, pense que escriure sobre les inquietuds, les frustracions i esperances que imagine "a l'altra part de l'espill" pot ser un exercici saludable i aclaridor per a les dues parts. És, realment, una aplicació escrita de la coneguda tècnica gestàltica del "hot seat", les cadires calentes, en la qual, la persona que pretén explorar la seua realitat (client o pacient) posa una instància no-jo en una cadira (per exemple, un parent, un mal de cap, un tic nerviós, una obsessió, un fragment d'un somni) i dialoga amb ella.

L'objectiu és botar la barrera de la pròpia identitat, per accedir a experiències, coneiximents i punts de vista enriquidors. La pressuposició d'aquest treball és que tenim accés a molta més informació del que la nostra rutina mental ens permet imaginar.
Un altre propòsit d'aquest exercici és vore'ns reflexats en la fantasia d'un altre: el contrast entre com crec que em veuen els altres, i com m'expliquen els altres que em veuen a mí, pot ser sorprenent, i espantar d'una manotada un fum d'idees deformants i punitives.
I, en fi, si puc escriure açò és perquè jo també he sigut ( i seguisc sent) un pacient d'altres, i un constant aprenent, amb curiositat i humiltat.


Benvolgut terapeuta...
"M'ha costat molt posar-me en contacte amb tú. De fet, si no fóra perquè els símptomes no em deixaven fer una vida normal, no t'haguera cridat mai. Em mina l'autoestima no tindre l'autodomini suficient per a deixar de fer el que faig, m'avergonyeix ser vençut per una força incontrolada en mí. Si almenys poguera aparentar normalitat davant els altres, potser tot estaria bé.
Després, no sé qui eres en realitat. Ara que t'he conegut, sembles una persona afable i comprensiva. Inclús sembles capaç. Però és que tú no em conèixes, la naturalesa del meu sofriment no és com la de les altres persones: jo sóc especialment malformat, especialment culpós, especialment, un cas perdut.
Em fa por que, o bé no sigues capaç d'ajudar-me, o bé, el meu mal siga incurable. Em fa por enfrontar aquest diagnòstic final. Em fa por confiar-me i que em deixes caure. Em fa por que sigues un més dels que s'han acostat a mí, per a, al final, acusar-me de no voler canviar i abandonar-me per impossible.
Pensant tot açò, imagina quina ingent acumulació de coratge he fet per donar aquesta passa.

Perquè jo, malgrat el que diga o faça, sóc una persona molt delicada i vulnerable. Tinc, presents o soterrades, unes fantasies de grandiositat que no et confessaré, ja s'han rigut prou de mi. A més, tampoc m'han aportat gran cosa. Espere que tú m'ensenyes una altra manera, diferent del menyspreu i de la grandiositat.
Fas una pinta rara, no sé on encaixar-te en el tipus de persones que conec, i de vegades no sé com prendre les teues bromes. De vegades em caus bé, de vegades m'irrites. No em falles. En principi venia ací a extirpar-me una part lletja de mí, per a funcionar bé, com tot el món, per a seguir avant amb pas lleuger, triomfant en la vida, sense girar-me a vore d'on vénen els gemecs esborronadors que ixen de la meua foscor. I tú em dius que no fugisca, que anem just allí, sense llanterna ni quinqué, sols obrint molt els ulls i acostumant-los a la tenebra.
Si seguisc venint és perquè, com un sabor nou i sorprenent, en algun moment de la teràpia m'ha sobtat una sensació fugaç; fugaç, però suficient per tornar a sentir la set de viure, tant de temps rendida a un gris simulacre.
El que he sentit és esperança de ser, de per fi ser sense compressió, sense perquès, sense excuses ni ornaments, ser, ser jo mateix.
I ara que pense, potser és ixa set la que m'ha portat ací.
Gràcies per acompanyar-me en aquesta empresa. Tinc la sensació de que junts vencerem!"


Epíleg

Insistisc, per si algú es veu particularment reflexat, en que m'he basat principalment en la meua experiència com a pacient/client de teràpia. Si tothom ens podem sentir en algún grau reflexats en la carta, caldrà concloure que estem davant una pandèmia, i si això és així, necessàriament les nostres formes habituals de relacionar-nos, els nostres valors socials, la nostra cultura, vaja, déu de ser còmplice en la transmissió dels gèrmens. Per a la meua manera de vore, fer teràpia és una forma de canviar la societat cap a una cultura més respectuosa, més viva i autèntica.
Perquè quan obrem de cor, sent nosaltres mateixos a pesar dels condicionants externs, no importa el que ens diguen: hem deixat una xicoteta llavor de llum en l'ànima dels altres.