Un home de mitjana edat, amb la veu sospirant, el cos tens, crispat, s'asseu als coixins de la consulta. Un germà seu, només uns pocs anys més major, muigué dos dies enrere, de càncer de pulmó.
- Te preguntes, i què és la vida? Per a què estem ací, passant tantes penes, i sempre maldant per ixir avant, i preocupan-te d'açò i d'allò... per a què?
"Tú no puedes volver atrás, porque la vida ya te empuja como un aullido interminable, interminable..." cantava Paco Ibáñez, el poema de José Agustín Goytisolo "Palabras para Julia".
Sartre deia que l'ésser humà està "llançat a l'existència, i de la mateixa manera serà llançat a la mort".
Riquesa de perspectives
No és la primera vegada que des d'aquest blog em faig ressó del principi de la PNL que és la flexibilitat: sota aquesta paraula està la idea de que quantes més perspectives tinguem d'una situació, més ric i aproximat serà el "mapa" de la nostra realitat. Açò ve a compte de que, si bé les asseveracions expressades amunt fan la impressió de ser depriments i incapacitants, no deixen de tindre un valor de lucidesa, de veritat. Arribar a aquesta consciència, tindre el coratge pujar per damunt de la boira de les menudències quotidianes, i acarar-se amb el propi destí, la pròpia naturalesa, és ja un èxit notable.
El problema amb les perspectives ve quan només en tenim una. I si ens quedem en aquesta visió obscura com a "la certa", "la bona", la nostra fisiologia, els nostres actes i el nostre entorn no tardaran en reflexar-la i reforçar-la.
La cosa es posa més interessant si a aquesta buidor la interpretem com a llibertat. Mira tú, la buidor i la llibertat són el mateix, sols que vist des d'altra... perspectiva.
Construint un projecte existencial
A partir d'ací, una vegada ens hem enfrontat al buit contraposant la nostra autoafirmada existència, ens queda tot per davant: Quina vida volem viure? Quins valors volem abraçar? Quines relacions construir? Quines metes realitzar? Quin altre món és possible?
"Au, quines ganes de calfar-se el cap..." diuen, amb aquestes o altres paraules, moltes, massa, persones.
Aquestes preguntes resultaran més atractives a qui ja s'ha atrevit a entrar en l'aigua freda de les qüestions de dalt, i a més no n'està conforme amb una resposta pesimista.
Atrevir-se a respondre-les, i a viure conseqüentment amb les respostes, suposa abraçar una vida no necessàriament fàcil, però sí real.
Podriem pensar que la resposta es troba en un gir radical, en una proposta de "La vida als boscos", de Thoreau, o com el protagonista (real i fictici) de la pel.lícula "Into the Wild".
És una possibilitat, però realment estariem mutilant una part de la nostra vida. I com diu David Allen, "la mundanitat és una porta secreta a la trascendència".
Escollir la tasca que volem deixar feta, les activitats que millor satisfaran les nostres aptituds i valors, construir les relacions familiars, professionals i socials que volem... és com obrir i mantindre un jardí emmig de la selva, un reequilibri constant.
Seria injust no deixar els altres versos del commovedor poema de J.A. Goytisolo, amb el que honorava sa mare i beneia sa filla, alhora:
PALABRAS PARA JULIA
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso. "
