Què tinc de bò que encara no sé?

El propòsit d'aquest post és explorar on, perquè i com amaguem les nostres qualitats i talents.
Evidentment, una simple aproximació intel.lectual al que passa al nostre interior difícilment passarà de ser un esborrany rudimentari i sobresimplificat. La seua utilitat rau en que pot crear una matriu en nosaltres que ens dispose a viure futures situacions des d'una actitud diferent, que ens brinde experiències genuinament noves.

Un temor freqüent...

Un recel molt estés respecte de la teràpia acostuma a ser la por al que portem dins, al sòtan tenebrós: què podrà ixir d'allí? Quines experiències penoses hauré de vore? Perdré el trellat? Em transformaré de forma irreversible en algú que no vull ser? Podré manejar el que isca, o em voré arrassat per forces incontrolables? Podré suportar l'abrumadora vergonya de que les demés persones em vegen com sospite que sóc? O em marcarà de per vida?



...i raonable.
Aquesta por no deixa de tindre certa justificació. Com explica en un exemple el constructivista Paul Watzlawick, al seu llibre El sinsentido del sentido o el sentido del sinsentido (Herder,1995): Un capità ha de guiar el seu vaixell per una perillosa zona d'esculls, en una nit fosca de tempesta. Menat per la intuició, realitza una determinada ruta, contenint l'alé. Poden passar dues coses: que xoque el casc amb les roques, i en els últims moments de la seua vida el capità se n'adone que havia errat el rumb, o, que passe indemne, confirmant només que la ruta que ha fet era vàlida: és a dir, que no sabrà si hi havien rutes més curtes, o més segures. Sols sabrà que la que ha fet li ha servit, res més.
De la mateixa manera, totes tenim un guardià zelós dels continguts de la ment, diguem-li "instint de supervivència", o "part conservadora", que fa ver el refrany castellà "más vale malo conocido que bueno por conocer". Al cap i a la fi, (pensa la part més primitiva de nosaltres), com he viscut fins ara m'ha fet arribar viu i relativament sencer al moment present, no paga la pena el risc. És un raonament que no necessàriament el fem conscient. La nostra ment conscient es queixa, "déc ser idiota: perquè no li puc dir a la meua amiga el que em molesta? Perquè seguisc sent tan ... (ompli amb el primer que et vinga al cap)? Perquè no em comporte com vull?". En canvi, la nostra part conservadora, forjada acuradament a través de milions de generacions, només sap la veritat del capità: allò segur és allò que conec. Cada acte que he fet, convergeix en les seues conseqüències en qui sóc ara, com la cúspide d'una piràmide. "Si...", si de menut haguera sigut més valent, potser haguera caigut per un barranc. Si haguera nascut en altre lloc, podria haver sofert un accident de tràfic, o una malaltia desconeguda. Si no m'haguera deprimit, potser m'haguera ofuscat un entusiasme irracional i haguera sigut exclòs de la societat.
Així, front a l'exigència del temps d'adaptar-se i canviar, tractem de resistir-nos mantenint l'ordre conegut.

Com passa a les societats, els individus entreguem més poder a la part conservadora quanta més por tenim, quant menys creiem en nosaltres mateixos i en el nostre potencial creador, quan renunciem a realitzar-nos i ens conformem amb sobreviure.







La contrapart creativa
Fins ací, expliquem algunes de les raons de pes que té la nostra ment per a no afrontar els canvis. Si comprenem la seua (nostra) necessitat, estarem en millors condicions de satisfer-la, de forma harmoniosa amb els nostres altres interessos.
Abans hem comparat la nostra vida com el punt de convergència de tots els fets passats. Aquesta és una forma de vore'ns. Fa èmfasi en el passat, i en com aquest ens determina. Altres perspectives podrien ser: identificar-nos amb un vaixell que va deixant una estela, cada cop més ampla. O com la part frontal d'un cometa, el qual deixa una estela mentre obre el seu camí, roent per la fricció: en aquestes metàfores, posem l'èmfasi en el nostre present i futur, en eixa part aparentment menudeta, però irreductible, que és el nostre lliure albir.
I és en aquesta part menudeta on trobem la nostra identitat real, el que som, i el que esperem arribar a ser. Com un ullal d'aigua pura, aquest nucli creatiu és perpètuament innocent, expansiu, lluminós. De la fèrtil còpula d'aquesta llum creativa amb els cristalls colorits del nostre passat, amb les demés, amb les realitats del món, sorgeixen formes noves, genuinament nostres, de fer i d'estar en el món.

Una dualitat dins la dualitat
Naturalment, quant més prop estem d'aquesta naturalesa més autèntica és la nostra expressió, més brillant el seu fruit. Picasso deia, "em va prendre quatre anys pintar com Rafael, però m'ha costat tota la vida pintar com un xiquet". Hi ha una part activa, creadora, i també una part contemplativa, podriem dir, "passiva": Apreciem les expressions musicals, literàries, artístiques... que aconsegueixen embargar-nos, superar la força de gravetat dels nostres condicionants i portar-nos més a prop de les emocions pures, del nostre centre. Una i altra, creativa i contemplativa, es realimenten mútuament: Una persona que toque el violí apreciarà subtileses en un concert que altres no podrem. A l'inversa, contemplar obres belles o ètiques ens mostra territoris desconeguts, inspirant-nos a crear obres semblants.

El camí que proposa la teràpia es pot descriure en aquestos termes: des del nostre centre contemplatiu, observem el que està passant ara. Mentre estem ací, ens sentirem segurs. El Cèrber de la conservació es mantindrà, si no adormit, amansit, i podrem ampliar els reialmes de la consciència.
Des del nostre centre actiu o creatiu, podrem interpretar , en el sentit actoral, aquests nous espais, donar-los forma real en el món, i forjar una vida nostra, bonica i genuina.
Un cas d'exemple
Joan (nom fictici) tenia sensacions abrumadores i incapacitants. A través d'una fantasia guiada, el vaig convidar a prendre contacte amb les forces que l'assetjaven. Una sèrie de contraccions musculars revel.laven un profund procés intern.
- Si atens, en compte de fugir, què hi ha?
Amb cara relaxada i plaent, digué Joan:
- Oooh... Sí, sí. Ara sent una força en mí que no sentia des de menut. És blanca i em recorre el cos.
Li suggerisc:
- Vols alçar-te, passejar-te, provar-te aquesta nova manera de ser, com qui es prova un vestit?
Així ho va fer. Les seues passes, la seua veu, la seua mirada, incorporaven ara una força, un talent, ocult fins aleshores. La vida de Joan esdevingué un poquet més autèntica, més forta, més rica.

Sóc normal?

Un problema actual: sóc normal?
Sovint les persones que vénen a consulta, pregunten, angoixades, si allò que els passa és normal. La resposta és que no i que sí. No, perquè el seu problema o limitació és seu, tant si el comparteixen milions de persones com si no. I perquè "ser normals" no és sinó una convenció social, variable d'una època a una altra. La realitat de les persones que composem la societat és sempre molt més ampla que allò que considerem "normal". Igual que cadascú tenim una cara diferent, unes traces dactilars úniques, un sexe únic, un sentit de l'humor únic, una veu única, un iris únic; igual igual, el camp dels dolors i els desafiaments vitals són una experiència única, que ha de ser viscuda i transformada per una única persona, la qui viu eixa situació. I sí: és normal estar fora de la normalitat.

La perspectiva social
La funció positiva del concepte "normalitat" és oferir una guía de conducta, una barrera que impedeix a moltes persones fer actes nocius, per a elles i/o per a la societat. La "normalitat" és també part del "sistema excretor" de la societat: és legítim, si no imprescindible per sobreviure, que la societat identifique i s'active per expulsar del seu sí allò que siga tòxic, que pose en perill la cohesió social. Els abusos d'aquesta intenció inicial, (marginació, conducta estereotipada, hipocresia, empresonament, racismes, classismes, esnobismes, prejuís d'uns grups socials envers altres...) vénen justament d'oblidar l'objectiu inicial, allò que es tracta de preservar: una convivència que facilite el ple desenvolupament dels membres.

Quan oblidem que l'ideal de normalitat és per servir a les persones, i no a l'inrevés, ser "normal" es converteix en una arma de desprestigi mutu, i en definitiva, de la pròpia forma de ser. I així, sense ser conscients de que censurant altres ens hem censurat a nosaltres mateixos, acabem acceptant com una malaltia crònica el viure'ns fora de lloc, amb la desagradable sensació de ser inadequats. I col·lectivament, es deriva a una societat cínica, macarra, descreguda dels ideals, cruel amb els diferents, íntimament ferida (justament, perquè tots som diferents), i alhora sense habilitats per recolzar-se cadascú a u mateix, ni unes a altres.
A l'inrevés, quan ens esforcem en ser normals, partim d'un irreal i difús concepte de nosaltres mateixos, i tractem d'utilitzar la frustració com a combustible per al canvi, amb el resultat de que el nostre funcionament es gripa.

Dos referents alternatius: l'experiència...
La pròpia experiència és una guia imprescindible. En un món fortament intel·lectualitzat, on la intuició i l'emoció són menyspreades com a font de coneiximent (en tant que qualitats yin o femenines), és ací on trobarem la guia més fiable. Què sent? Què em passa? Què necessite? El Buda Sakyamuni explicava, després dels seus profunds viatges pels reialmes de la consciència, que el que li havia ajudat a mantindre's lúcid havia sigut l'atenció a la respiració: un senzill acte físic, però portador de la identitat.
Si bé les emocions i les sensacions no són infal.libles, són l'expressió viva de la nostra existència: en elles, a través d'elles, podem trobar qui som, què necessitem, cap a on ens volem dirigir.
Com deia Sartre, i subscribim els gestàltics, "L'existència precedeix l'essència" . En altres paraules, allò que estic fent ara no és distint de qui sóc jo. Jo sóc eixos actes, eixos moments, eixes experiències. Jo sóc la meua normalitat. Des d'on estic, puc triar on vull anar. Si no sé on estic, difícilment arribaré a altre lloc, o no sabré quan he arribat. Si sé el que em convé, probablement trie mantindre un aspecte de normalitat en moltes àrees de la vida, i flexibilitzar-ho en altres. Si accepte les diferents dimensions de la meua experiència, no serà una opresió: senzillament, als condicionants externs respondré amb un compromís entre les meues necessitats, les de les persones que estan a la situació, els meus valors, i els meus objectius.

Elvira (com sempre, nom canviat) va arribar a consulta en un estat raonablement controlat, però que evidenciava angoixa: veu tensa, agitació física, ulls enrogits, somriure forçat... Entre altres coses, expressa la seua preocupació per ser normal.
Després d'una breu conversa, la convide a adonar-se'n, un exercici gestàltic:
- digues de què te n'adones de la pell cap a fora, així: "ara me n'adone de la llum que es reflexa al vidre, ara me n'adone del soroll de l'ascensor, ara me n'adone de l'olor d'encens, etc."
- ui, no sé si ho faré bé... veig la porta... és això, el que he de fer? veig la taula, et veig a tú ( jo: - "ara me n'adone..."), ai sí què tonta! ... escolte uns ocells, me n'adone que escolte uns ocells...
La tensió interfereix en el procés, produint errors, i realimentant-se.
Fem un procés semblant amb el seu món mental i amb les seues vivències corporals.
Mentre ella va dient, li vaig donant realimentació en un sentit que reforça la seua confiança en viure allò que està vivint, sense explicacions, sense excuses, sense mitges tintes: està bé, estar vivint el que estic vivint ara. Està bé, ser qui sóc ara.
En acabar l'exercici, la tensió s'ha transformat en vitalitat, els seus gestos esdevenen més suaus i espontanis, la veu i la mirada reflexen alegria i esperança: potser un exercici així, solt, no canvie radicalment la seua vida, però és indubtable que Elvira sembla haver trobat una bona pista.

... i l'admiració

Hi han altres mecanismes socials que indiquen a les persones quin pot ser el camí. Pel que es fan estàtues, es dediquen carrers i es publiquen biografies. Una actitud especialment nutritiva, com és permetre'ns admirar: contemplar les qualitats, les virtuts, la bellesa. Celebrar el bé dels altres, interessar-nos per com ho han aconseguit, consagrar-nos a les mateixes forces i principis. No aconformar-se amb ser normals, sinó extraordinaris. L'admiració dels punts lluminosos en altres configura un cèl estrelat que, com als mariners antics, ens servirà de Nord en la nit de l'existència. Podrem descobrir vocacions, fortaleses i qualitats en nosaltres, a partir del que hem admirat fora. I això ens ajudarà a forjar una "normalitat" pròpia, uns criteris escollits lliure i conscientment per a conduir-nos per la vida.
Hi ha moltes coses que podem admirar: Podem admirar els súper-herois, o els personatges de ficció de bones pel·lícules i llibres (Els súper-herois i heroines són una versió moderna dels sants, que al seu torn actualitzaven la idea dels herois de la mitologia grega).
Podem admirar persones extraordinàries: Gandhi, Rosa Parks, Frida Kahlo, Linus Pauling, Louise Hay, Fritz Perls, la Pasionaria, ... per tota o una part de la seua vida (recomane visitar aquest blog: http://reflexionesdiarias.wordpress.com/).
Podem admirar la bellesa d' un cèl, una muntanya, l'estructura d'una fulla. La força dels vents. La puresa d'un rierol. El poder del sol. La intel.ligència de la natura, la riquesa de la realitat. Conmovent-nos, connectant-nos a tals qualitats, enfocant la nostra atenció per esdevindre així.
Podem admirar símbols i expressions espirituals, per humilment transparentar-se i deixar-nos intuir la vertadera grandiositat de la vida.
I també, podem admirar les persones que ens envolten: quines qualitats ténen? què fan bé? què és bonic en elles? quins són els seus anhels més profunds? quina és la seua lluita silenciosa i heroica? ... podem admirar quantes persones, en aquest moment, mantenen vius els seus somnis, s'esforcen per donar una educació als fills, no defalleixen intentant ser felices, estimar, ser estimades. Si ho fem, potser trobem que vivim en una realitat millor de la que crèiem.

Per acabar, un vídeo molt inspirador: