Sóc normal?

Un problema actual: sóc normal?
Sovint les persones que vénen a consulta, pregunten, angoixades, si allò que els passa és normal. La resposta és que no i que sí. No, perquè el seu problema o limitació és seu, tant si el comparteixen milions de persones com si no. I perquè "ser normals" no és sinó una convenció social, variable d'una època a una altra. La realitat de les persones que composem la societat és sempre molt més ampla que allò que considerem "normal". Igual que cadascú tenim una cara diferent, unes traces dactilars úniques, un sexe únic, un sentit de l'humor únic, una veu única, un iris únic; igual igual, el camp dels dolors i els desafiaments vitals són una experiència única, que ha de ser viscuda i transformada per una única persona, la qui viu eixa situació. I sí: és normal estar fora de la normalitat.

La perspectiva social
La funció positiva del concepte "normalitat" és oferir una guía de conducta, una barrera que impedeix a moltes persones fer actes nocius, per a elles i/o per a la societat. La "normalitat" és també part del "sistema excretor" de la societat: és legítim, si no imprescindible per sobreviure, que la societat identifique i s'active per expulsar del seu sí allò que siga tòxic, que pose en perill la cohesió social. Els abusos d'aquesta intenció inicial, (marginació, conducta estereotipada, hipocresia, empresonament, racismes, classismes, esnobismes, prejuís d'uns grups socials envers altres...) vénen justament d'oblidar l'objectiu inicial, allò que es tracta de preservar: una convivència que facilite el ple desenvolupament dels membres.

Quan oblidem que l'ideal de normalitat és per servir a les persones, i no a l'inrevés, ser "normal" es converteix en una arma de desprestigi mutu, i en definitiva, de la pròpia forma de ser. I així, sense ser conscients de que censurant altres ens hem censurat a nosaltres mateixos, acabem acceptant com una malaltia crònica el viure'ns fora de lloc, amb la desagradable sensació de ser inadequats. I col·lectivament, es deriva a una societat cínica, macarra, descreguda dels ideals, cruel amb els diferents, íntimament ferida (justament, perquè tots som diferents), i alhora sense habilitats per recolzar-se cadascú a u mateix, ni unes a altres.
A l'inrevés, quan ens esforcem en ser normals, partim d'un irreal i difús concepte de nosaltres mateixos, i tractem d'utilitzar la frustració com a combustible per al canvi, amb el resultat de que el nostre funcionament es gripa.

Dos referents alternatius: l'experiència...
La pròpia experiència és una guia imprescindible. En un món fortament intel·lectualitzat, on la intuició i l'emoció són menyspreades com a font de coneiximent (en tant que qualitats yin o femenines), és ací on trobarem la guia més fiable. Què sent? Què em passa? Què necessite? El Buda Sakyamuni explicava, després dels seus profunds viatges pels reialmes de la consciència, que el que li havia ajudat a mantindre's lúcid havia sigut l'atenció a la respiració: un senzill acte físic, però portador de la identitat.
Si bé les emocions i les sensacions no són infal.libles, són l'expressió viva de la nostra existència: en elles, a través d'elles, podem trobar qui som, què necessitem, cap a on ens volem dirigir.
Com deia Sartre, i subscribim els gestàltics, "L'existència precedeix l'essència" . En altres paraules, allò que estic fent ara no és distint de qui sóc jo. Jo sóc eixos actes, eixos moments, eixes experiències. Jo sóc la meua normalitat. Des d'on estic, puc triar on vull anar. Si no sé on estic, difícilment arribaré a altre lloc, o no sabré quan he arribat. Si sé el que em convé, probablement trie mantindre un aspecte de normalitat en moltes àrees de la vida, i flexibilitzar-ho en altres. Si accepte les diferents dimensions de la meua experiència, no serà una opresió: senzillament, als condicionants externs respondré amb un compromís entre les meues necessitats, les de les persones que estan a la situació, els meus valors, i els meus objectius.

Elvira (com sempre, nom canviat) va arribar a consulta en un estat raonablement controlat, però que evidenciava angoixa: veu tensa, agitació física, ulls enrogits, somriure forçat... Entre altres coses, expressa la seua preocupació per ser normal.
Després d'una breu conversa, la convide a adonar-se'n, un exercici gestàltic:
- digues de què te n'adones de la pell cap a fora, així: "ara me n'adone de la llum que es reflexa al vidre, ara me n'adone del soroll de l'ascensor, ara me n'adone de l'olor d'encens, etc."
- ui, no sé si ho faré bé... veig la porta... és això, el que he de fer? veig la taula, et veig a tú ( jo: - "ara me n'adone..."), ai sí què tonta! ... escolte uns ocells, me n'adone que escolte uns ocells...
La tensió interfereix en el procés, produint errors, i realimentant-se.
Fem un procés semblant amb el seu món mental i amb les seues vivències corporals.
Mentre ella va dient, li vaig donant realimentació en un sentit que reforça la seua confiança en viure allò que està vivint, sense explicacions, sense excuses, sense mitges tintes: està bé, estar vivint el que estic vivint ara. Està bé, ser qui sóc ara.
En acabar l'exercici, la tensió s'ha transformat en vitalitat, els seus gestos esdevenen més suaus i espontanis, la veu i la mirada reflexen alegria i esperança: potser un exercici així, solt, no canvie radicalment la seua vida, però és indubtable que Elvira sembla haver trobat una bona pista.

... i l'admiració

Hi han altres mecanismes socials que indiquen a les persones quin pot ser el camí. Pel que es fan estàtues, es dediquen carrers i es publiquen biografies. Una actitud especialment nutritiva, com és permetre'ns admirar: contemplar les qualitats, les virtuts, la bellesa. Celebrar el bé dels altres, interessar-nos per com ho han aconseguit, consagrar-nos a les mateixes forces i principis. No aconformar-se amb ser normals, sinó extraordinaris. L'admiració dels punts lluminosos en altres configura un cèl estrelat que, com als mariners antics, ens servirà de Nord en la nit de l'existència. Podrem descobrir vocacions, fortaleses i qualitats en nosaltres, a partir del que hem admirat fora. I això ens ajudarà a forjar una "normalitat" pròpia, uns criteris escollits lliure i conscientment per a conduir-nos per la vida.
Hi ha moltes coses que podem admirar: Podem admirar els súper-herois, o els personatges de ficció de bones pel·lícules i llibres (Els súper-herois i heroines són una versió moderna dels sants, que al seu torn actualitzaven la idea dels herois de la mitologia grega).
Podem admirar persones extraordinàries: Gandhi, Rosa Parks, Frida Kahlo, Linus Pauling, Louise Hay, Fritz Perls, la Pasionaria, ... per tota o una part de la seua vida (recomane visitar aquest blog: http://reflexionesdiarias.wordpress.com/).
Podem admirar la bellesa d' un cèl, una muntanya, l'estructura d'una fulla. La força dels vents. La puresa d'un rierol. El poder del sol. La intel.ligència de la natura, la riquesa de la realitat. Conmovent-nos, connectant-nos a tals qualitats, enfocant la nostra atenció per esdevindre així.
Podem admirar símbols i expressions espirituals, per humilment transparentar-se i deixar-nos intuir la vertadera grandiositat de la vida.
I també, podem admirar les persones que ens envolten: quines qualitats ténen? què fan bé? què és bonic en elles? quins són els seus anhels més profunds? quina és la seua lluita silenciosa i heroica? ... podem admirar quantes persones, en aquest moment, mantenen vius els seus somnis, s'esforcen per donar una educació als fills, no defalleixen intentant ser felices, estimar, ser estimades. Si ho fem, potser trobem que vivim en una realitat millor de la que crèiem.

Per acabar, un vídeo molt inspirador: