Evidentment, una simple aproximació intel.lectual al que passa al nostre interior difícilment passarà de ser un esborrany rudimentari i sobresimplificat. La seua utilitat rau en que pot crear una matriu en nosaltres que ens dispose a viure futures situacions des d'una actitud diferent, que ens brinde experiències genuinament noves.
Un temor freqüent...
...i raonable.
Aquesta por no deixa de tindre certa justificació. Com explica en un exemple el constructivista Paul Watzlawick, al seu llibre El sinsentido del sentido o el sentido del sinsentido (Herder,1995): Un capità ha de guiar el seu vaixell per una perillosa zona d'esculls, en una nit fosca de tempesta. Menat per la intuició, realitza una determinada ruta, contenint l'alé. Poden passar dues coses: que xoque el casc amb les roques, i en els últims moments de la seua vida el capità se n'adone que havia errat el rumb, o, que passe indemne, confirmant només que la ruta que ha fet era vàlida: és a dir, que no sabrà si hi havien rutes més curtes, o més segures. Sols sabrà que la que ha fet li ha servit, res més.
De la mateixa manera, totes tenim un guardià zelós dels continguts de la ment, diguem-li "instint de supervivència", o "part conservadora", que fa ver el refrany castellà "más vale malo conocido que bueno por conocer". Al cap i a la fi, (pensa la part més primitiva de nosaltres), com he viscut fins ara m'ha fet arribar viu i relativament sencer al moment present, no paga la pena el risc. És un raonament que no necessàriament el fem conscient. La nostra ment conscient es queixa, "déc ser idiota: perquè no li puc dir a la meua amiga el que em molesta? Perquè seguisc sent tan ... (ompli amb el primer que et vinga al cap)? Perquè no em comporte com vull?". En canvi, la nostra part conservadora, forjada acuradament a través de milions de generacions, només sap la veritat del capità: allò segur és allò que conec. Cada acte que he fet, convergeix en les seues conseqüències en qui sóc ara, com la cúspide d'una piràmide. "Si...", si de menut haguera sigut més valent, potser haguera caigut per un barranc. Si haguera nascut en altre lloc, podria haver sofert un accident de tràfic, o una malaltia desconeguda. Si no m'haguera deprimit, potser m'haguera ofuscat un entusiasme irracional i haguera sigut exclòs de la societat.
Així, front a l'exigència del temps d'adaptar-se i canviar, tractem de resistir-nos mantenint l'ordre conegut.
Com passa a les societats, els individus entreguem més poder a la part conservadora quanta més por tenim, quant menys creiem en nosaltres mateixos i en el nostre potencial creador, quan renunciem a realitzar-nos i ens conformem amb sobreviure.
La contrapart creativa
Fins ací, expliquem algunes de les raons de pes que té la nostra ment per a no afrontar els canvis. Si comprenem la seua (nostra) necessitat, estarem en millors condicions de satisfer-la, de forma harmoniosa amb els nostres altres interessos.
Abans hem comparat la nostra vida com el punt de convergència de tots els fets passats. Aquesta és una forma de vore'ns. Fa èmfasi en el passat, i en com aquest ens determina. Altres perspectives podrien ser: identificar-nos amb un vaixell que va deixant una estela, cada cop més ampla. O com la part frontal d'un cometa, el qual deixa una estela mentre obre el seu camí, roent per la fricció: en aquestes metàfores, posem l'èmfasi en el nostre present i futur, en eixa part aparentment menudeta, però irreductible, que és el nostre lliure albir.
I és en aquesta part menudeta on trobem la nostra identitat real, el que som, i el que esperem arribar a ser. Com un ullal d'aigua pura, aquest nucli creatiu és perpètuament innocent, expansiu, lluminós. De la fèrtil còpula d'aquesta llum creativa amb els cristalls colorits del nostre passat, amb les demés, amb les realitats del món, sorgeixen formes noves, genuinament nostres, de fer i d'estar en el món.
Una dualitat dins la dualitat
Naturalment, quant més prop estem d'aquesta naturalesa més autèntica és la nostra expressió, més brillant el seu fruit. Picasso deia, "em va prendre quatre anys pintar com Rafael, però m'ha costat tota la vida pintar com un xiquet". Hi ha una part activa, creadora, i també una part contemplativa, podriem dir, "passiva": Apreciem les expressions musicals, literàries, artístiques... que aconsegueixen embargar-nos, superar la força de gravetat dels nostres condicionants i portar-nos més a prop de les emocions pures, del nostre centre. Una i altra, creativa i contemplativa, es realimenten mútuament: Una persona que toque el violí apreciarà subtileses en un concert que altres no podrem. A l'inversa, contemplar obres belles o ètiques ens mostra territoris desconeguts, inspirant-nos a crear obres semblants.
El camí que proposa la teràpia es pot descriure en aquestos termes: des del nostre centre contemplatiu, observem el que està passant ara. Mentre estem ací, ens sentirem segurs. El Cèrber de la conservació es mantindrà, si no adormit, amansit, i podrem ampliar els reialmes de la consciència.
Des del nostre centre actiu o creatiu, podrem interpretar , en el sentit actoral, aquests nous espais, donar-los forma real en el món, i forjar una vida nostra, bonica i genuina.
Un cas d'exemple
Joan (nom fictici) tenia sensacions abrumadores i incapacitants. A través d'una fantasia guiada, el vaig convidar a prendre contacte amb les forces que l'assetjaven. Una sèrie de contraccions musculars revel.laven un profund procés intern.
- Si atens, en compte de fugir, què hi ha?
Amb cara relaxada i plaent, digué Joan:
- Oooh... Sí, sí. Ara sent una força en mí que no sentia des de menut. És blanca i em recorre el cos.
Li suggerisc:
- Vols alçar-te, passejar-te, provar-te aquesta nova manera de ser, com qui es prova un vestit?
Així ho va fer. Les seues passes, la seua veu, la seua mirada, incorporaven ara una força, un talent, ocult fins aleshores. La vida de Joan esdevingué un poquet més autèntica, més forta, més rica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada