Carta d'un client al seu terapeuta

Una explicació

A risc de resultar xocant, pense que escriure sobre les inquietuds, les frustracions i esperances que imagine "a l'altra part de l'espill" pot ser un exercici saludable i aclaridor per a les dues parts. És, realment, una aplicació escrita de la coneguda tècnica gestàltica del "hot seat", les cadires calentes, en la qual, la persona que pretén explorar la seua realitat (client o pacient) posa una instància no-jo en una cadira (per exemple, un parent, un mal de cap, un tic nerviós, una obsessió, un fragment d'un somni) i dialoga amb ella.

L'objectiu és botar la barrera de la pròpia identitat, per accedir a experiències, coneiximents i punts de vista enriquidors. La pressuposició d'aquest treball és que tenim accés a molta més informació del que la nostra rutina mental ens permet imaginar.
Un altre propòsit d'aquest exercici és vore'ns reflexats en la fantasia d'un altre: el contrast entre com crec que em veuen els altres, i com m'expliquen els altres que em veuen a mí, pot ser sorprenent, i espantar d'una manotada un fum d'idees deformants i punitives.
I, en fi, si puc escriure açò és perquè jo també he sigut ( i seguisc sent) un pacient d'altres, i un constant aprenent, amb curiositat i humiltat.


Benvolgut terapeuta...
"M'ha costat molt posar-me en contacte amb tú. De fet, si no fóra perquè els símptomes no em deixaven fer una vida normal, no t'haguera cridat mai. Em mina l'autoestima no tindre l'autodomini suficient per a deixar de fer el que faig, m'avergonyeix ser vençut per una força incontrolada en mí. Si almenys poguera aparentar normalitat davant els altres, potser tot estaria bé.
Després, no sé qui eres en realitat. Ara que t'he conegut, sembles una persona afable i comprensiva. Inclús sembles capaç. Però és que tú no em conèixes, la naturalesa del meu sofriment no és com la de les altres persones: jo sóc especialment malformat, especialment culpós, especialment, un cas perdut.
Em fa por que, o bé no sigues capaç d'ajudar-me, o bé, el meu mal siga incurable. Em fa por enfrontar aquest diagnòstic final. Em fa por confiar-me i que em deixes caure. Em fa por que sigues un més dels que s'han acostat a mí, per a, al final, acusar-me de no voler canviar i abandonar-me per impossible.
Pensant tot açò, imagina quina ingent acumulació de coratge he fet per donar aquesta passa.

Perquè jo, malgrat el que diga o faça, sóc una persona molt delicada i vulnerable. Tinc, presents o soterrades, unes fantasies de grandiositat que no et confessaré, ja s'han rigut prou de mi. A més, tampoc m'han aportat gran cosa. Espere que tú m'ensenyes una altra manera, diferent del menyspreu i de la grandiositat.
Fas una pinta rara, no sé on encaixar-te en el tipus de persones que conec, i de vegades no sé com prendre les teues bromes. De vegades em caus bé, de vegades m'irrites. No em falles. En principi venia ací a extirpar-me una part lletja de mí, per a funcionar bé, com tot el món, per a seguir avant amb pas lleuger, triomfant en la vida, sense girar-me a vore d'on vénen els gemecs esborronadors que ixen de la meua foscor. I tú em dius que no fugisca, que anem just allí, sense llanterna ni quinqué, sols obrint molt els ulls i acostumant-los a la tenebra.
Si seguisc venint és perquè, com un sabor nou i sorprenent, en algun moment de la teràpia m'ha sobtat una sensació fugaç; fugaç, però suficient per tornar a sentir la set de viure, tant de temps rendida a un gris simulacre.
El que he sentit és esperança de ser, de per fi ser sense compressió, sense perquès, sense excuses ni ornaments, ser, ser jo mateix.
I ara que pense, potser és ixa set la que m'ha portat ací.
Gràcies per acompanyar-me en aquesta empresa. Tinc la sensació de que junts vencerem!"


Epíleg

Insistisc, per si algú es veu particularment reflexat, en que m'he basat principalment en la meua experiència com a pacient/client de teràpia. Si tothom ens podem sentir en algún grau reflexats en la carta, caldrà concloure que estem davant una pandèmia, i si això és així, necessàriament les nostres formes habituals de relacionar-nos, els nostres valors socials, la nostra cultura, vaja, déu de ser còmplice en la transmissió dels gèrmens. Per a la meua manera de vore, fer teràpia és una forma de canviar la societat cap a una cultura més respectuosa, més viva i autèntica.
Perquè quan obrem de cor, sent nosaltres mateixos a pesar dels condicionants externs, no importa el que ens diguen: hem deixat una xicoteta llavor de llum en l'ànima dels altres.