La vida humana està plena de contradiccions. Per exemple, com explicava a l'anterior post, cada persona vivim amb la certesa del nostre punt de vista, més o menys funcional. Ara bé, hi ha aproximadament 7.000 milions de persones amb altres tants punts de vista... Com és possible?
Primerament, perquè el que ténen en comú eixos models de la realitat, eixos mapes o posicions existencials, és un cert grau de funcionalitat, és a dir: em permeten alimentar-me, relacionar-me, tindre un sentit de vàlua i algún significat coherent de la pròpia existència.
Per exemple: Jo puc creure que el món és un lloc amenaçador i cruel. Llegiré el diari, potser triaré aquell més sensacionalista, amb opinions ja semblants a les meues, que em farà dir, confortat: "Veus? Tenies raó, cervellet meu!". Quan em trobe amb un amic, estaré pendent de qualsevol intenció hostil o malintencionada. Quan l'amic es farte d'eixa actitud meua, i ens barallem, diré de nou, "Veus? Tenies raó, cervellet meu!" . Això també m'ajuda a definir una identitat, una forma de diàleg amb el món. Seré "un supervivent", "una víctima", "un exitós", o el que siga.
Una trampa subtil... però inexorable
La sensació de seguretat, el "xut" d'endorfines és tan gran, que sovint sacrificarem les evidències en contra, per tal de poder viure amb eixa pau i significat (pau i significat necessaris, d'altra banda, per pensar i actuar amb claredat): Una notícia d'una iniciativa solidària serà "poc realista", un gest generós de l'amic serà "una maniobra manipulativa". Les sensacions i emocions pròpies o d'altres, seran subestimades o interpretades com amenaces.
Així, com una espiral fractal, la nostra visió de la realitat inqüestionada ens porta a les evidències que la confirmen, torcent-la cada cop més.
Pot semblar exagerat, però si pensem en les guerres ideològiques, en la separació entre grups socials, conclourem que potser convé tindre més en compte aquestes limitacions del pensament.
Hi ha alternatives?
Aquesta separació de l'altre, aquest extranyament, ens porta a segregar-nos en grups d'afinitat, i a menystenir les opcions d'altres grups. Esdevenen "altres", com si no fóren realment éssers humans, essencialment semblants a mí.
Una "vacuna" podria ser reflexionar a sovint sobre la nostra condició comú, els nostres anhels comuns, els nostres límits comuns. També, cultivar la curiositat, les ganes de saber, de conèixer sense jutjar.
Un procés d'autoconeiximent com el que proporciona la teràpia Gestalt, per exemple, també ens ajuda a reconèixer-nos en totes les llums i ombres dels altres, a vore com de substancialment tenim una naturalesa idèntica, alhora que una individualitat insalvable, (una altra paradoxa de la vida humana).
Al primer post parlava d'un ideal de permetre que cada persona desenvolupara sense obstacles la seua naturalesa. I bé, podem començar des d'ara a enriquir la nostra perspectiva.
"Riquesa de percepcions", millor que "La Posició Correcta"
Ho explique amb un exemple doble:
Cas A:
- Joana, et presente a Pep. Pep és (seminarista / testimoni de Jehová / burgés / conservador...). Pep, et presente a Joana. Joana és (feminista / filosionista / obrera / marxista-leninista).
Un tèrbol núvol apareix a la conversa. Les ganes de desaparèixer són correspostes per l'altra part. La comunicació, o bé s'esvaeix, o es fa superficial, o es torna amarga disputa.
El més desconcertant és que els sers humans som capaços de crear grups (i enfrontaments) no només de posicions grandiloqüents, com la política o la religió, sinó també d'allò més insignificant: eres del Barça o del Madrid? de Zara o de Burberry's? del barri de dalt o del de baix? de Barbie o de Nancy? de rellotge digital o analògic?
(Com diu un acudit que circula aquestos dies:
Dos amics se'n van de parranda, i a la matinada fa l'un a l'altre:
- Tu eres de vomitar?
- No, no, jo de Vodafone...)
Cas B:
- Melinda, et presente a Florindo. Florindo fa (tai-xi / murals artístics / gimnàstica sueca / cant coral). Melinda fa ( retrats a l'oli / karate / canta òpera / ioga).
Una elèctrica fascinació apareix:
- Què interessant això que fas! Et déus sentir realitzat/da fent això. Quina tècnica utilitzes?
Al final de la conversa, desitgem a l'altra que seguisca en eixa línia, i ens sentim enriquits per l'intercanvi. Hem comprés que, cadascú a la seua manera, hem trobat la nostra via, la forma d'expressar els nostres talents. Ni ens passa pel cap que l'actitud de l'altre siga una amenaça a la realització del meu camí, al contrari, és inspirador vore algú que segueix la seua vocació, ens estimula per seguir la nostra. Som iguals fent coses distintes.
Conclusió
Direu, no és el mateix!: en el cas de la política, hi ha la gestió de recursos finits, "la discussió pel duro". I encara, qüestions atàviques de pertanyença a la tribu, com en les classes socials o els equips de futbol.
Però, quant no guanyariem si ens prenguerem les posicions vitals d'altres persones com el camí que elles han de recòrrer?
Mentre rondava per donar-li forma a aquesta entrada, un amic va publicar al Facebook aquesta imatge, que em sembla que expressa brillantment el que volia dir:
(Les persones prenim diferents camins buscant plenitud i felicitat. Només perquè una persona no seguisca el mateix camí que tu, no vol dir que s'hasca perdut.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada