Cal que neixen flors a cada instant

El títol d'aquest post és també el d'una cançó de Lluís Llach. La frase em resultava fascinant, des de ben jove: una imatge de flors successiva i eternament obrint-se, en un esforç heroic i alhora, tan sostingut, tan delicat, que esdevé sense esforç: cada flor s'obre quan les forces existents en ella convergeixen per fer-ho.

Quin ideal més bell, que les persones poguerem viure la nostra existència així!

Cadascú obraria permetent que totes les seues forces i qualitats actuaren sense resistència, orquestrades per la seua voluntat. Els nostres esforços multiplicarien els resultats, alliberats de la torpesa i la contradicció. La nostra qualitat íntima, el nostre geni particular, es desplegaria a la societat. I estariem en condicions d'apreciar i recolzar la naturalesa de les demés, afavorint així que cada conciutadana contribuira de la millor forma possible al bé comú.
Aquest ideal, naturalment, no és nou, sinó que forma part de la "filosofia perenne", de què parlava A. Huxley: ho podem trobar en diverses tradicions i disciplines, potser en el Tao-te-king siga on més s'emfasitza aquesta espontaneitat eterna i sense obstacles:

"La gran perfecció sembla imperfecta
però la seua eficiència no minva.
La gran plenitud sembla buida
però la seua eficiència no s'esgota.
(cap. 45)

La Gestalt va donar-nos unes actituds i eines per a fer realitat aquest ideal en persones i vivències concretes. Una coneguda frase gestàltica, popularitzada pel llibre de Barry Stevens del mateix nom, diu "No espentes el riu, el riu flueix tot sol": La Gestalt exhorta a no resistir el que eres en aquest moment, inclús regar-ho amb l'atenció i l'afecte, permetre que cresca, amb les justes precaucions, per a que allò que era menut, obscur, horrible, es desplegue en la seua magnificiència, s'integre en la totalitat de qui u/na és, participant harmoniosament en el conjunt.: el que era obstacle esdevé aliat, el que era pecat esdevé virtut, el que era l'altre ("l'infern són les altres", sentenciava Sartre),esdevé el propi ser.
Per exemple, una dona, dins d'un treball amb els somnis, ha connectat amb una energia molt agradable i nutritiva. Sent com s'expandeix pel seu cos, excepte una àrea inquietantment fosca, baix del muscle esquerre. L'ombra l'atemoritza, creu que no té cap més intenció que destruir-la a ella. Propose viure des de dins aquesta ombra. I quan s'ho permet, comencen a aparèixer noves sensacions, noves comprensions: l'ombra és el pes de no poder ser, de no merèixer una vida plena. "Ho sent connectat a totes les dones de la família, no se'n salva ni una", diu. Ara que pot viure clarament el dolor i la confusió, identifica què necessita realment: necessita la validació de sa mare. A través del role-playing satisfem aquesta necessitat, aquest buit del passat. Ara, ella està en condicions de donar-se ixe recolzament, i d'enfrontar la seua realització amb l'agredolç de les pors i les esperances.