Jo sóc jo.
Clarament, sóc una entitat diferent del meu entorn. Jo era jo, fa vint, o seixanta anys. Jo seré jo, d'ací vint o seixanta anys. I com sé que sóc jo? Doncs, perquè estic al centre d'un continu d'experiències: jo em llave les dents, jo veig el cèl, o una peli, jo m'emocione amb un paisatge, una discussió o una simfonia.
Cadascú de nosaltres percebem la realitat d'una manera específica, pròpia. La meua manera específica... almenys fins al moment següent: El que em transmeten els sentits i la meua reacció emocional i els meus actes quan veig un pastís és diferent, si tinc fam o no, o si acabe de llegir un llibre sobre els efectes del sucre en la salut.
La meua percepció de les persones canvia segons l'humor del dia, de l'hora o de l'edat. Les diferents situacions socials també em fan actuar d'una forma o un altra: al ca'l metge m'assec comedidament, al cine m'espatarre, quan rep una visita, estic de peu. En privat parle desinhibidament, davant un públic, m'ixen gallets i sue.
I malgrat aquesta polícroma i infinita varietat d'experiències que em travessen constantment, transformant-me, no tinc cap dubte de que al centre de totes elles hi ha un 'Jo', pretesament lliure i sobirà, amb una personalitat fixa, que difícilment canvia al llarg del temps. Es més, em veig com una conseqüència natural de com era de menut, versió corregida i augmentada.
En què quedem? Tinc una personalitat en la que afiançar la meua identitat, o sóc un manoll de tendències passatgeres?
Dues visions complementàries
El Buda Sakyamuni comparava els fenòmens de l'ego amb el tronc d'un bananer: per molt que peles, mai arribes a una fusta sòlida. 'Tot és impermanent, llevat de la impermanència (anikka).'
Actualment, el socioconstructivisme s'obri pas acadèmicament i idees impensables fa un temps comencen a calar entre nosaltres: no som un 'jo', sinó molts: El context social ens construeix, i som diferents en cada situació, com he comentat més amunt; més quanta més tecnologia de comunicació utilitzem: Així, no sóc el mateix parlant per telèfon amb ma mare, que quan la tinc davant; ni el mateix a la cua de l'autobús, que a un xat, també canvie d'estar veient una peli d'aventures, a estar d'aniversari amb companys de treball.
D'altra banda, és evident que totes tenim uns trets de caràcter relativament estables, que podem reconèixer en nosaltres i en les demés persones. Filant més prim, quan atenem bé com és l'altra persona, podem vore certes qualitats que semblen vindre d'antic, d'una instància més arcana que el propi individu; potser genètic, potser kàrmic, potser tribal: la forma de mirar, l'energia que deixa una persona a l'habitació, una forma característica de moure's, de modular la veu. O potser, una passió inusitadament profunda pels ocells, per la mar, per la història...: endevinem forces que guien al subjecte, com el vent als núvols.
La psicologia budista ens parla dels vasana: les impressions o residus kàrmics arrelats, empremtes antigues, molt difícils de trascendir. Una anècdota parla d'un deixeble del Buda, ja molt evolucionat, el qual, durant els passejos amb el Mestre, tenia per costum abraçar arbres. La tradició explica que aquesta tendència li venia per antigues encarnacions com a mico, quan vivia de branca en branca.
S'estiga o no d'acord amb aquestes suposicions, la idea de vasana dóna idea de la profunditat de la nostra naturalesa individual. Pot semblar oposada a la 'construcció social'. Però si les posem juntes creativament, ens evoca la idea de que diferents tendències del nostre 'jo' ténen diferents graus d'arrelament: des del purament circumstancial, i deslligat de la voluntat individual (com les persones que forçadament alçaven la mà a les marxes feixistes); fins l'altre extrem: altres que ténen un sabor fòssil, arcaic (com quan algú 'es posa fet una féra', o quan una música exòtica ens desperta un enyor indescriptible). Enmig, un gran ventall de reaccions i tendències que considerem 'Jo sóc'.
Natació posmoderna...
Avuí el socioconstructivisme parla de la 'saturació del jo': un moment històric en el que la identitat individual, tal com la concebem des del Renaiximent, està saturada, per obra i gràcia de la cultura i les tecnologies de comunicació: prompte arribarà un moment en què no ens cabran més identitats en el mateix cos.
Potser vessarem com un got ple en altres formes d'organització de la consciència diferents del 'jo'?
Aprendrem a nedar en una existència en la que la més important referència no siga 'Sant Jo'?
De moment, ens cal fer-nos conscients, assimilar, les diferents identitats que portem damunt, o dins; i per a fer això ens cal un 'port franc', un espai compatible amb totes i que facilite la comunicació i la cooperació entre elles. Curiosament, recorda molt a una democràcia (a una de veres, s'entén).
K. Gergen, autor de 'El jo saturat', assenyala que el centre integrador hauria de ser un espai calm, 'insípid' (sic), pla. Indica com a referent, la cultura de l'obediència dels xinesos, per l'arrelada filosofia de Confuci. Com jo ho entenc, una plaça, un centre que es deixe xafar, envair, per a que les diferents tendències troben l'ocasió d'expressar-se sota el focus de la consciència, i eixa part de nosaltres puga ser redimida, alliberada de les cadenes de l'automatisme compulsiu i destructor.
... i caminars antics
Així, cobren sentit els valors tradicionals d'humiltat, obediència i conformitat, com elements que faciliten la integració interior, la trascendència de les polaritats i alienacions. Aleshores, hauriem de tornar al 'Sí Don Mariano por la G. de Dios, a sus pies' per a trobar-nos a nosaltres mateixos?
Els desastrosos resultats de l'obediència i la conformitat són per dues raons: una, que en la concepció tradicional, el que és un ideal de conducta esdevé, per mig d'una deficient pedagogia, en un "Deuries" que no té en compte a la persona real, i per tant, és alienant en comptes d'alliberador: en compte de conformar-se amb la pròpia naturalesa, i a una disciplina raonable de convivència, el model autoritari ensenya, amb coacció, a conformar-se, com plastelina apretada, a un motlle social inqüestionat. En compte d'obeir els dictats del propi Organisme, de crear, de jugar, d'aprendre, de relacionar-me; o obeir només a qui i quan la pròpia raó ho aconsella, el model autoritari ensenya a obeir a altres usurpant l'enteniment, el propi criteri.
I segon, perquè aquests valors s'han fet convergir en autoritats personificades, en èlits àvides de poder, en compte de destinar-se a honorar al propi Ser no-egoic, i a la Comunitat, la identitat col.lectiva i no excloent, que és la que pot merèixer aquesta rendició personal de servei. Exemples pràctics d'aquesta actitud els veiem en els líders idealitzats pel cinema, com ara els papers de Russell Crowe (Gladiator, Master and Commander, Robin Hood), Cate Blanchett ( Elizabeth d' Anglaterra, Galàdriel), o la sacrificada Joana d'Arc que interpreta Milla Jovovich. Són personatges que no volen el poder personal sinó per servir el seu propi destí i el de la seua comunitat. La biografia de molts altres personatges reals i de ficció exalten aquestes qualitats en actes que contraposen una raó vital a la raó pragmàtica i acrítica del seu entorn, alhora que es prostren al bé suprem, propi i col.lectiu.
Però no cal ser un líder formal, ni anar-nos-en tan lluny: cada dia, moltes persones estan donant humiltat, obediència i conformitat amb les necessitats reals de la societat, manifestant-se, oposant-se a les retallades en educació, a les urpes del capitalisme salvatge. I quan ho fan sense odi, sense personalismes, amb entrega sincera al bé comú, la seua personalitat adquireix per als altres una noblesa, una subtil pàtina iridiscent que inspira reverència i amor.
Però...Hi ha terra ferma?
No serveixen els valors prêt-à-porter per a integrar la personalitat, si no és tenint un contacte exquisit amb el propi procés o el de l'altre, si som educadors o terapeutes. Un mapa no serveix de res si no sé on situar-me en ell, ara. Un procés gestàltic ho pot il.lustrar (el diàleg està reconstruit aproximadament):
Toni (nom figurat) ha fet, com els companys i companyes del grup, una 'fantasia dirigida', un tipus d'exercici gestàltic. Durant l'exercici, s'identifica amb dos elements que li han cridat l'atenció, pel seu caràcter intens i oposat; un tronc i un rierol. Propose explorar eixa dualitat: seu ací i sigues el rierol, parla com a rierol:
"- Jo sóc fort, energètic, vital, no veig als costats, però no em fa falta, jo vaig avant, avant.
- Com veus al tronc?
- Buà, és horrorós. Está allí, deixat caure, podrint-se sense fer res.
- Digues-li-ho a ell.
- Eres un muermo tronc. Te vull fora de la meua vida. Eres horrorós. No fas res, i estàs allí tombat, deixant-les caure. Me poses dels nervis.
- Vols posar-te en el lloc del tronc per explorar què es sent ací? (accedeix)
- ... Té raó. Sóc un muermo, estic apoltronat i no faig res. Però... jo veig als costats. Jo puc descansar i donar-te forces. Jo sóc sòlid. (Es gira cap a mí amb gest extranyat i diu:) Sembla com que ara entenc als dos. No entenc com ho entenc, però ho estic veient distint..."
Acabem amb una gran mística, la pell de la qual ha sigut sovint utilitzada pels llops autoritaris (i per cert, que la interpretació de Paz Vega a la pel·lícula de Ray Loriga es pot afegir amb mèrit a la llista de més amunt).
Nada te turbe
Nada te turbe;
nada te espante;
todo se pasa;
Dios no se muda,
la paciencia
todo lo alcanza.
Quien a Dios tiene,
nada le falta.
Sólo Dios basta.
Santa Teresa d' Àvila
(1515-1582)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada