Causes i efectes

Una habilitat molt vital
A la vora d'una sèquia hi ha un pit-roig, que fa ullades al seu entorn.

Necessita saber què és cada cosa que veu: Un cuc! Ah, m'acoste perquè em causarà nutrició. Un altre pit-roig mascle! Vaig i em baralle amb ell, perquè si el deixe em causarà la pèrdua del meu territori, i això em causarà menors probabilitats de reproducció. Un gat! Me'n vaig, o em causarà la mort.

Establir relacions causa-efecte és una habilitat imprescindible per a manejar la realitat. Des de ben menuts, maldem per comprendre la mecànica causal de la realitat que ens envolta: un plor causarà que m'atenguen; un cop fort causarà que es trenque el vidre; estudiar causarà l'aprovació dels adults; pegar a Joanet causarà problemes.


Dibuixem una miríada de línies

que van del passat al present, i del present al futur: són les puntades amb què brodem el nostre model de realitat. Aquest complex disseny ens permet ser eficaces i també, calmar parcialment l'ansietat de no controlar, el terror de viure en una realitat que sobrepassa amb molt la nostra comprensió i capacitat de previsió.
Potser per això n'abusem tant, d'aquest mecanisme.

"Per a què?" en comptes de "Per què?"
Tomàs (nom fictici) vingué amb gran ansietat a la consulta. Un cúmul de circumstàncies nefastes ha exacerbat un estat desassossegat, en el que resulta molt difícil pensar amb claritat. La menor d'aquestes circumstàncies no ha estat una ruptura inesperada i traumàtica.
"- Jo necessite entendre per què, per què esta persona ha actuat tan mal amb mí? Per què se comporta així? Per què no me n'he adonat abans? Per què no puc deixar de pensar en ella? Per què?"
Amb la conversa, anem provant a substituir les preguntes "Per què?" per preguntes "Per a què?". Així anem progressivament descobrint una altra manera de vore les coses (un mapa), més funcional.
La següent vegada que ens veiem, Tomàs afirma estar comprenent millor la situació, haver reduit substancialment els pensaments obsessius, i afirma: "El que més m'està ajudant és fer-me la pregunta del "per a què?".

I per què ens dóna més informació el "Per a què?" que el "Per què?"?
El segon indica una causalitat, que tendim a creure única, i acostuma a degenerar en una racionalització improductiva. Per exemple, "Per què estàs llegint açò?": una possible resposta és "perquè m'agrada". Però també serien perquès vàlids: "Perquè vaig aprendre a llegir a escola", "Perquè tinc un mòbil de darrera generació", "Perquè estem en una democràcia", "Perquè es van extingir els dinosauris i començà la supremacia dels mamífers". En el perquè caben còmodament desitjos, metes, justificacions, i qualsevol relació arbitrària entre fets passats.

Perquè eres així? "Perquè em ridiculitzaven a l'escola"; "Perquè els meus gens ho determinen", "Perquè m'ensenyaren a valdre'm per mí mateix"...
Totes les respostes són molt esbiaixades, tret de "Perquè totes les experiències que he viscut, i que han existit abans de mí, grans i menudes, m'han conduit al ser que sóc ara."
Pel contrari, Per a què? es centra en el propòsit de la conducta, en la intenció. Això ens situa directament en un plànol més concret, i quan em referisc a mí mateix, a prendre contacte amb les meues necessitats, i així, poder-les satisfer millor. Per exemple, si em pregunte, "Perquè fume?", el meu "secretari interior" o inconscient, potser em responga: "Perquè estàs idiota".

Preguntes pobres, respostes pobres.

En canvi, si em pregunte, "Per a què fume?", dirigisc l'atenció a la necessitat que tracte d'omplir amb el tabac: de calma, de menjar, d'integració social, de fer alguna cosa. Si em faig més conscient de què necessite realment, puc triar altres camins, si tinc fam, menjar; si vull sentir-me prop d'algú, parlar-li; etcétera.
I si em pregunte Per a què? respecte de les altres persones, potser veja amb més profunditat la seua recerca, i m'incline més a sentir compassió o a ajudar, o allunyar-me amb respecte. En qualsevol cas, tindré un 'mapa' més nítid de la realitat interna de l'altre.
Per fi, si el Per què ens situa en el terreny de vore la conseqüència actual d'una causa passada, deixant-nos justificats però impotents; el Per a què? ens posa en la rampa de llançament de la nostra pròpia vida. Incòmode de vegades, valuós sempre, situar-nos com a causa de la nostra vida i no com a efecte és el que ens dóna la oportunitat de viure de veres.
És el que coneguem per "responsabilitat": obrar sabent que dels meus actes depén el resultat.

Responsabilitats, causes i autoestima
La responsabilitat és un concepte molt apreciat, sols que cadascú l'entén 'segons li va en la fira':
Una persona es pot considerar molt responsable si compleix amb les seues obligacions socials, amb el seu treball i l'exercici del vot. En canvi, considerar que té 'mala sort' amb l'amor, tindre cegada la seua necessitat d'aliments saludables, i menystenir la seua fam de comprensions metafísiques.
Altra persona produeix excel.lents resultats amb les relacions d'amistat, i amb el que té a vore amb la família i els companys de treball, i considerar que té 'mala sort' amb la gestió dels diners, o de definir una carrera professional, i ignorar tot acte de responsabilitat ciutadana, inclús en temes que li toquen de prop (un femer al costat de casa, reduccions de jornal, per exemple).
Nathaniel Branden, el conegut expert en autoestima, senyala que la percepció d'ú mateix com a causa (responsable) en una àrea concreta de la seua vida, coincideix amb el grau d'autoestima que ha aconseguit mantindre en ella. Per exemple, si els missatges que he rebut de menut/da m'han convençut de que era poc intel.ligent, tendiré a no sentir-me capaç de causar canvis en eixa àrea, i no em sentiré responsable del que circula entre les meues orelles.
Si he cregut que era un crack de la mecànica, sentiré naturalment que resoldre problemes mecànics, encomanar peces, investigar nous dissenys, calcular friccions i càrregues... va amb mí, inclús quan siga difícil.
Si les experiències frustrants em portàren a concloure que no sóc digne/a d'amor (baixa autoestima), tendiré a posar la responsabilitat del que em passe en les relacions en els/les altres, o en la genètica, o en la societat patriarcal-capitalista, o un mal d'ull.

La pluja causa que creixca l'herba.
El matrimoni Andreas, desenvolupadors de tècniques de PNL, explorararen com ens fem una idea visual de les causes i els efectes: Com imagine la relació causal de la frase de dalt, entre la pluja i l'herba? ... potser imagine una pel.lícula curta, on després d'una cosa ve l'altra. O una fletxa en un diagrama. O d'altra manera.

Si vols fer l'experiència i observar com et representes la causalitat, ací unes frases d'exemple:
- La mala alimentació causa obesitat.
- Les experiències d'èxit causen autoconfiança.
- El vi junt amb la calor, causen son.
- Els gestos bruscos causen que se'n vagen els ocells.

I ara ens podem representar mentalment unes altres, a vore com ens vénen:
- Les meues atencions causen bellesa en les plantes de casa.
- El meu treball causa beneficis per a mí i per a altres.
- Triar el que menge causa el meu estat de salut.
- Comunicar-me amb franquesa causa relacions satisfactòries.
- Adquirir coneiximents em causa una visió de la vida més rica.
- Resoldre diligentment els assumptes em causa temps lliure.
- Jo he sigut la causa de la meua vida present, i sóc la causa de la meua vida futura.

I per acabar, un acudit

Dues amigues:

- Jo abans creia que si passaven dues coses correlatives, hi havia una relació causa-efecte. Però vaig fer classes d'estadística, i ja no faig eixa suposició.

- Ah, què guai! O siga que et varen servir les classes?

- Mmm... Potser.