Vas al "loquero"...?

Un estigma social

Una conversa entre dues amigues (recreada sobre una experiència relatada per una client, més comentaris d'ací i d'allà):

- ... i ja duc dues sessions amb este xic, i no sé, de moment tinc esperances que vaja bé i que puga deixar enrere això que em passa.
- Però tía, tanta teràpia i tant de rollo, a tu lo que te fa falta és que ixcam un dia de festa i animar-te i voràs com se te'n van tots els rollos. Has tingut mala sort amb ( el teu problema ) i ja està, un altre dia tindràs més sort. I si vas, procura que no s'entere ta germana ni en la faena, a vore si se pensen que estàs com una moto.

En aquest breu parlament es veuen moltes de les pors i preconceptes que es ténen del treball sobre la pròpia consciència, sobre alliberar-se de temors i limitacions produides per la ment: La persona que va a teràpia és, en aquesta visió, algú que ha abdicat de la pròpia sobirania per a posar-se en mans d'especialistes que, com al quiròfan s'extirpa un apèndix, li extirparan el mal mental que l'aqueixa, o li donaran pensaments dolcets, paliatius sapastres d'una vida autosuficient, espavilada i xulapa.

Junt amb la dona sexualment activa, l'home afeminat i vindre del poble; anar a teràpia forma part dels estigmes cruelment atiats per la societat passada ( i més matisadament, l'actual ) contra els diferents, els humils i els dèbils.

Em vull centrar en la que ens ocupa ( malgrat que és molt interessant vore el quadre complet del control social per la vergonya), i espigolar algunes possibles arrels d'aquesta manera de pensar sobre el desenvolupament personal.

Les raons culturals
A més de periodes històrics autoritaris, tenim un substrat, vullgam o no, per a bé i per a mal, fortament catòlic. En el catolicisme, la cosmovisió oficial és comunicada als fidels per un delegat de Roma. Qualsevol pensament propi que se n'isca de la interpretació que en fa el Papa de la Bíblia, és anatema.
Per tant, no és d'extranyar que ens resulte familiar una actitud desigual, unidireccional i absurdament dogmàtica en totes les professions assimilables al paper de xaman-retor: des del "se me toma usted esta pastilla todas las noches" dels metges, al "a tí lo que te pasa es... ( y por tanto ) tú lo que tienes que hacer es..." dels psicòlegs, passant pel "así son las cosas y así se las hemos contado", d'algun presentador de telediaris; són actituds que van canviant afortunadament, però que encara cuegen, i més a l'imaginari col.lectiu.

Des d'aquesta perspectiva, anar a teràpia és poc diferent de dur el PC al tècnic per a que formatege el disc dur i instal.le el que més li plaga. Òbviament, una opció temible i humiliant.

Hi ha un altre factor, més simpàtic, però igualment limitador: Cada poble reifica certes actituds, certs trets de la personalitat com aquells que porten la Virtut, en el sentit taoista de virtut com allò que flueix sense obstacles per estar en concordància amb el sublim ordre del cosmos.

En el cas de la cultura espanyola, el coratge, la desimboltura fresca i decidida del torero, de la cantaora flamenca, del bandoler romàntic, han assenyalat un cànon vital a moltes generacions. Si bé la cultura valenciana sembla més donada als aspectes dionisíacs del folklore ( falles, carnestoltes, fogureres... ), possiblement influida per l'orientació turística de l'economia; també podem rastrejar aquestes actituds d'heroisme aspre i descarnat en la veu de cantaors com Miquel Gil o Pep Botifarra.

I això ha tingut un costat lluminós, d'invitació a la vida, sigues tú mateix, escolta els impulsos, deixa ixir el teu geni creatiu, sigues genuí, acara la dificultat, el perill i el dolor, etc. ; i un altre obscur: no reflexiones, no escoltes consells, minimitza els teus defectes fins que queden fora de la vista, insensibilitza't a les teues 'debilitats' (necessitat d'amor, de comprensió, de descans...) i riu-te de les dels altres, imposa't, improvisa, alimenta el teu ego, que d'una 'manotà' inspirada es resoldran els problemes.

Les raons de la professió
Fins fa uns anys, és cert que les eines amb què comptava la professió eren d'una eficàcia modesta. Des de l'aparició de la PNL fins avuí, assistim a un sorgir de tècniques i formes de treball que dónen resultats sovint fulminants a molts problemes. Però queda un 'establishment' per transformar, i una fama que netejar, ixa és la crua veritat: les persones confien poc en les possibilitats reals de la teràpia.
A banda d'això, des de l'adveniment de la Gestalt i els grups de creiximent personal, coincident amb l'esclat creatiu dels '60, sempre han hagut una minoria de buscadors vertaders, que han trobat en la teràpia un camí diferent per realitzar-se. Però mai han passat d'una minoria, inquietant a l'statu quo, tant dels estaments oficials com de la societat. Per a quasi tots, usuaris i professionals, la salut mental ha sigut una qüestió de mínims, per poder suportar una vida 'més o menys bé'.
Tot va canviant, i la idea de treballar amb la pròpia ment i amb la pròpia vida deixa de ser una tasca de retors i monges, psiquiatres excèntrics, o filòsofs barbuts, per a ser, de la mà de nous professionals, dels grups de creiximent, llibres d'autoajuda, el coaching, la risoteràpia, reunions de meditació... una tasca íntima i lliure, una aventura personal amb un ventall d'opcions on escollir.

Les raons neuròtiques
'Neuròtic' és un terme útil en tant que ens assenyala la polaritat contrària a la Virtut, tal com l'hem descrit amunt: una forma d'estar en el món que produeix dolor, una interpretació pobra i distorsionada de la realitat interna i externa que porta necessàriament al fracàs en tots els àmbits: relacions, metes, realització existencial.
No és per tant una calificació moral, ni, com era originàriament, una justificació fisiològica dels mals existencials de les persones ( que evidentment no ténen el seu origen en el funcionament de les neurones, sinó en instàncies més subtils de la nostra naturalesa ). I en definitiva, el terme al.ludeix a tots nosaltres en major o menor grau, en tant que sers imperfectes. No hi ha per tant una línia divisòria entre sans i neuròtics.

Fet l'aclariment, deixe parlar a la gran psicoanalista Karen Horney:
" ( el pacient ) Inconscientment insistirà en que l'analista exagera la magnitud dels seus conflictes, que ell estaria perfectament si no fóra per les circumstàncies exteriors, que l'amor o l'èxit li llevarien la dissort; que pot evitar els conflictes apartant-se de la gent; que encara que puga ser veritat que no es pot servir a dos senyors, ell, amb les seues il.limitades capacitats de voluntat i intel.ligència, ho aconseguiria. O pot sentir -també inconscientment - que l'analista és un xarlatà o un babau benintencionat que simula un optimisme professional; que déu saber que el pacient no té cura (...)."
("Nuestros conflictos interiores", pgs. 167-168; ed. S. XXI)
Si això pensem quan ens decidim a posar-nos en teràpia, ¿què no pensarà la immensa majoria de persones que ni tan sols s'ho plantegen? Aventure que pensen que qui es posa en teràpia és perquè, per debilitat, per incapacitat, ha deixat que es trencara la xarxa de fantasies que ens separa de la realitat - i per tant, del terror, l'autocondemna i la bogeria.

Per a mí, les persones que han (hem) decidit posar-se en teràpia no eren més sanes ni més malaltes que el promig de la població, però pels misteriosos designis de la vida, han reunit la lucidesa, la responsabilitat, l'autoestima, la informació, i especialment el coratge, de tirar-se a la piscina. O deixar de fugir dels fantasmes, fer mitja volta i plantar-los cara. És el 'Yihhad' o 'lluita interior' dels sufís; la "Batalla de l'Amor" dels mestres amazònics, el "Viatge" arquetípic dels herois mítics, com Jason, Aladí, Alícia o Frodo.

Per tant: Felicitats! Si estàs en el camí de buscar ajuda per resoldre les teues dificultats, ànim, i pensa que ningú avança en aquesta vida si no és amb ajuda d'altres; i sobretot, que merèixes la consideració de ser l'avantguarda d'una societat millor.